Des de fa diversos anys que molts dels grans “popes” pronostiquen la fi del paper com el coneixem actualment. Fins i tot algun responsable de grans grups ja ha dit en prestigiosos fòrums que la premsa en paper morirà indefectiblement. No obstant això, amb la dura crisi de l’últim any s’ha donat un nou pas: els editors ja es plantegen seriosament deixar el paper a mig termini. Abans era impensable, però avui és una possibilitat real que ha obligat a tots els editors a treballar a contrarellotge en incerts projectes digitals. De moment, però, veuen paper per temps.

Aquest dilluns, sense anar més lluny, la patronal AEDE va presentar el Llibre Blanc de la Premsa Diària 2014, on els editors de diaris reivindiquen la qualitat del diari imprès com a nucli del seu negoci i, naturalment, com a pedra angular d’una sana vida del paper durant temps. Els editors reivindiquen les seves edicions impreses com “el principal tresor” per construir el seu futur, que també passa per impulsar les subscripcions digitals i per “aportar valor afegit publicitari” a les seves pàgines web. Sembla, doncs, que torna la il·lusió a les files de la premsa diària. Potser s’ha tocat fons i s’acaben les retallades de personal i de paginació.

La paradoxa entre el descens de la difusió dels diaris els tres últims anys, especialment intens en el segment menys qualificat, el de vendes en bloc i subscripcions col·lectives, davant del fet que la premsa es llegeix ara més que mai, amb 18.310.000 lectors de diaris impresos i digitals, va ser glossada pel director general d’AEDE: “El públic en general no ha deixat de llegir diaris, sinó de comprar-los, dada molt important a l’hora de vendre publicitat, ja que el poder de la premsa en convocatòria i audiència ha augmentat”. Això, que és controvertit perquè obvia el reguitzell de regals en bloc i de distribució gratuïta d’exemplars al transport públic, les sales d’espera i els hotels (entre d’altres), s’argumenta en el Llibre Blanc com un triomf dels editors.

Els editors reconeixen, en boca del seu president, que la lectura en línia es va fent una mica més i més normal, el que vol dir que les actituds del públic cap al pagament per continguts a la premsa es tornen més favorables. El llibre, però, només palesa aquests fets a països com els Estats Units, la Gran Bretanya o Finlàndia. De l’Estat espanyol només se’ns diu que els lectors amb edats entre 25 i 35 anys són el segment més predisposat al pagament. Ara bé, hi ha un apunt que satisfà als editors de periòdics: una de cada quatre persones amb tauletes paguen per continguts, davant de només dotze de cada cent usuaris d’ordinador. “Hi ha un més gran grau de compromís dels usuaris de tauletes cap a les subscripcions digitals, i aquesta és una altra bona notícia per als editors”, va jutjar González Arias, president de l’Associació d’Editors de Diaris d’Espanya.

Sobre aquesta qüestió entenc que una de les principals aportacions del món digital davant la premsa en paper és la possibilitat d’oferir informació contínua, duent a terme una narració de la realitat cada vegada més completa i complexa, cosa que la distribució física d’exemplars no pot igualar. Aquest punt, però, no apareix en el llibre. Perquè un argument per justificar més lectura de premsa podria ser que la demanda d’informació ha crescut, i això no vol dir necessàriament que les coses s’estiguin fent bé, sinó que hi ha inèrcies presents.

Òbviament hi ha mitjans escrits i de pagament que no són diaris generalistes, sinó premsa local, comarcal, temàtica, etc. L’Estudi sobre Qualitat i Credibilitat dels Mitjans, elaborat per l’agència Carat, especialista en mitjans de comunicació, i publicat en aquest Llibre Blanc, diu: “Els diaris impresos són el mitjà que més qualitat i influència transfereixen a la publicitat. Els seus lectors identifiquen els diaris amb valors com credibilitat, qualitat, prestigi i rigor, i traslladen aquests quatre atributs també als anuncis i a les marques que apareixen en les seves pàgines”. Crec que la premsa de proximitat catalana (associades a l’ACPC i l’ACPG) i les revistes que aquí s’editen (APPEC) es poden considerar del mateix rang. Només ho constato, perquè des de molt amunt es perd el món de vista.

Finalment, destaco un altre resultat de l’estudi del Llibre Blanc de l’AEDE. Quan fa referència a la premsa digital n’etziba una de grossa: “Trobem que hi ha una gran complementarietat entre la premsa en paper i en línia que pot impulsar la demanda combinada de tots dos formats, alhora que pot posicionar els diaris online de forma exclusiva dins d’internet, on el valor de credibilitat és molt més feble (o inexistent) per a la resta de mitjans”.

Com es demostra això? Per què s’escriu aquest text discriminatori per a altres mitjans? Precisament un altre llibre blanc, aquest de la Premsa Comarcal, elaborat per Media Hotline (que també col·labora en el de l’AEDE) ens diu que la premsa local i comarcal catalana té un perfil de lector jove (el 50,2% de l’audiència té menys de 44 anys) i amb alt poder adquisitiu; el 85% pertany a les classes socials mitjanes i altes. El mateix llibre ens diu que l’alt índex de lectura de la premsa de comarques (superior a la premsa barcelonina) és degut a què es tracta d’una premsa fiable i creïble en els continguts, i per tant es converteix en una referència informativa per al lector.

Reblo el clau. El Llibre Blanc de la Premsa Comarcal 2011 diu que “els periòdics són per als joves un component marginal de la seva dieta mediàtica, que es troba dominada, clarament, per internet i la televisió, i la premsa ocupa el darrer lloc entre els principals suports i mitjans de comunicació pel que fa a les preferències del jovent”. Al César el que és del César…

I bo és per al sector i per a la publicitat l’optimisme dels editors de l’AEDE. Que es proclami el contagi.

Estanis Alcover i Martí. Periodista i consultor de comunicació.