Ja fa més de quaranta anys que un dels publicitaris llegendaris de França, Jacques Séguéla, va pronunciar aquella famosa frase de “Ne dites pas à ma mère que je suis dans la publicité… Elle me croit pianiste dans un bordel” (“No li digueu a ma mare que treballo en publicitat, es pensa que soc pianista en un bordell”). Era el 1979.

Als anys 70 i, sobretot, 80, es van anar instal·lant moltes multinacionals que, juntament amb les empreses locals més avançades, van començar a crear els primers equips de màrqueting del nostre país. La figura del product manager es va fer familiar entre nosaltres i va viure el seu boom en les ofertes laborals, com més tard ho van fer els tècnics d’investigació, els planificadors de mitjans, els dircoms, els community managers o, més recentment, els especialistes en data. I moltes d’aquestes posicions han viscut, al mateix temps, una feminització notable, amb dones ocupant avui en dia la majoria de llocs de treball en gairebé tota l’escala jeràrquica.

En els darrers quaranta anys, des d’aquesta àmplia i diversa comunitat hem llançat infinitat de productes i serveis, hem construït marques que els identifiquen, hem conceptualitzat i executat campanyes de comunicació de tota mena (comercials, corporatives, institucionals), hem ajudat a teixir relacions entre persones i col·lectius, empresaris i administracions, prescriptors i consumidors. Hem dissenyat milions de peces, missatges i etiquetes. Hem identificat més i més canals per arribar de la forma més eficient, ràpida i econòmica als destinataris dels missatges. Hem transformat la forma de comunicar-nos amb tots els nostres públics, usant totes les eines digitals al nostre abast. I ho hem fet tot esbrinant, amb investigació, què necessitava el consumidor, quines motivacions el movien, quines carències tenien els nostres productes i la seva comunicació, quines tendències marcaven el desenvolupament de nous productes i sectors a deu anys vista…

Per les nostres mans han passat esbossos, notes de premsa, fotografies, estudis, dictàmens d’autoregulació publicitària, Johan Cruyff recordant-nos el mal que ens podia fer el tabac o la cerimònia d’inauguració dels JJOO de Barcelona 92, una síntesi en un xou de tres hores de les feines que fem.

I sí, podem estar ben orgullosos del que hem fet i fem. Perquè entre tots ajudem a identificar qualitat i qualitats dels productes, assignem responsabilitat a qui els fabrica, establim confiances en aquelles marques que, innovació rere innovació, continuen responent al que necessitem, volem o ens agrada. Entre tots hem impulsat la globalització d’un bon grapat de marques nascudes aquí. I per què no, també ajudem, amb la nostra activitat, a l’existència d’una pluralitat de mitjans de comunicació.

Sí, fem publicitat. I? Sense ella resultaria difícil donar a conèixer novetats, serveis i esdeveniments de qualsevol àmbit del món que ens envolta, i amb la celeritat que a voltes ens cal. Com diuen a Llatinoamèrica, fem anuncis “comerciales”, perquè el comerç particular s‘activa amb comunicació. Sí, ANUNCIAR és un orgull!

Sí, ens dediquem a les “relacions públiques”. I? Sense la tasca, molts cops discreta, fosca, molt menys visible que un anunci publicitari, que duen a terme persones d’agències de comunicació, departaments de premsa o de comunicació interna, els engranatges que connecten equips d’aquí i d’allà –que no necessiten creativitats vistoses, però sí la paraula justa en el temps i lloc adients– no s’articularien correctament. Sí, CONNECTAR és un orgull!

Sí, som “els d’allò del màrqueting”. I? Sense persones que aterren l’R+D, el materialitzen en formats, propietats i beneficis específics –fins i tot en el món industrial– i defineixin unes marques que ens resultin rellevants pel que ens donen, però també perquè ens sentim afins al que defensen, les categories de productes i serveis no ens oferirien un ventall de solucions al gust de cadascú. Sí, INVENTAR PRODUCTES i CREAR MARQUES és un orgull!

“Entre tots hem impulsat la globalització d’un bon grapat de marques nascudes aquí. I per què no, també ajudem, amb la nostra activitat, a l’existència d’una pluralitat de mitjans de comunicació”

Les persones del màrqueting i la comunicació molts cops ens trobem recordant-nos a nosaltres mateixes que la nostra feina no salva vides, com la dels metges. Cert. Però els professionals del Col·legi que represento, del Màrqueting i la Comunicació, tenim un tret que ens diferencia d’altres col·lectius professionals: l’impacte quotidià i permanent, per petit que sigui, per poc transcendent que es consideri, en el dia a dia de la societat. Com a ciutadans corrents, potser al llarg de la nostra vida podem necessitar un o dos cops els serveis d’un advocat o un arquitecte. Tenim la secreta esperança de no haver de visitar gaires metges. Però cada dia, al carrer, als mitjans de comunicació, a les botigues… ens trobem amb productes, serveis, missatges que ens impacten més o menys, millor o pitjor, d’acord amb la qualitat i responsabilitat de la feina que fem. Entre, segurament, vora 100.000 persones a tot Catalunya.

Les organitzacions per a les quals treballem, les empreses que contracten els nostres serveis, hi veuen un valor afegit important com a resultat de la nostra tasca. Ja és hora que siguem capaços, precisament nosaltres, d’explicar bé a la societat la contribució del que fem, millorant la qualitat de vida de la gent, promovent canvis socials i impulsant també conscienciació col·lectiva en relació amb molts temes que ens preocupen a tots.

Fa quaranta anys, el nostre sector va ser un motor clau de la transformació, modernització i també de la creació d’una imatge creativa, brillant i admirada del nostre país. Avui grans empreses de publicitat, de comunicació, digitals, de producció audiovisual, de gran consum, de serveis, on treballen centenars de professionals, continuen situant Barcelona i Catalunya com un pol d’atracció de talent.

Doncs sí, sentim un enorme orgull d’ajudar amb el nostre impacte.

Miquel Campmany, degà del Col·legi del Màrqueting i la Comunicació de Catalunya.

Article publicat al número d’estiu 2022 de la revista Comunicació 21.