Fent cas de la meva memòria, apunto que el març de l’any 2011 vaig tenir la primera conversa amb el periodista Josep Martí Blanch, secretari de Comunicació del Govern de la Generalitat des de feia tot just un mes. El seu càrrec depenia directament del secretari general de la Presidència i portaveu de l’Executiu, Francesc Homs. Feien un bon tàndem, Homs-Martí. Tots tres vàrem tenir un parell de trifulgues amb la carpeta de la premsa local damunt la taula.
Recordo també que, poc temps després, i fruit de la nostra incipient relació, l’aleshores portaveu del Govern va acceptar impartir una conferència magistral titulada McNamara i els rumors de guerra a l’auditori del Sucre de Vic, dins dels actes de la 29a assemblea i la 6a convenció de la Premsa Comarcal i Local. Naturalment, no tenia res a veure amb la premsa de proximitat, però va ser tot un gest de bona voluntat.
Poso per escrit que Homs i Martí són uns extraordinaris negociadors, durs i poc menys que inflexibles quan s’acabaven les raons i calia imposar una negativa per manca d’arguments.
Un i altre eren ben conscients que els reptes de la premsa de proximitat catalana no eren –ni són encara avui– fàcils. La cançó és vella: els tres sabíem que si volem una Catalunya lliure és fonamental tenir un sector mediàtic fort. L’administració, l’educació i els mitjans de comunicació són pilars essencials en el desenvolupament del llenguatge. Però el xoc esdevenia quan es discutia pels recursos. Insistien –amb un Martí sempre vehement– en l’esforç del Govern de la Generalitat amb els mitjans. Tenien raó si sobre la taula hi fossin els mitjans públics o algun de privat, com La Vanguardia, per posar un exemple, però no pas amb la carpeta de la premsa comarcal i local. En aquest darrer cas, l’esforç encara no havia arribat aquell 2011. La valoració real estava per fer.
Certament, en els dos o tres anys anteriors s’havien canalitzat més recursos al sector que representava –aleshores amb hegemonia– l’Associació Catalana de la Premsa Comarcal. Però el resultat, com encara avui, era totalment insuficient. Els reptes eren i són grans, i calen recursos importants per respondre adequadament a la profunda transformació que ja aleshores estava vivint l’àmbit de la comunicació, que just remuntava la brutal crisi del 2008.
Com en el 2011, els mitjans de proximitat catalans estan fent un gran esforç per adaptar els seus projectes a la nova realitat i arribar a més destinataris, però, abans i ara, per fer-ho realitat és fonamental el suport de les administracions. Cal treballar molt, i colze a colze, amb la iniciativa popular dels mitjans “de casa”, en la qual preval un model històric basat en què la ciutadania estigui ben informada del que passa a prop seu, a tots i cadascun dels nostres pobles, a la societat catalana, en suma.
Com avui, Josep Martí era un analista de primera, a més de periodista fet fora de Barcelona. Es pot comprovar llegint els seus articles a Comunicació 21. Tota exposició que se li feia de les necessitats dels editors catalans la filava com una computadora. Però a la pantalla hi havia un secretari general difícil de convèncer. D’aquí naixia entre ambdós la confabulació de la negativa. Baralla a banda, cal reconèixer que eren uns senyors en la negociació. Encaixada de mans calorosa… i tornem-hi.
Tinc un certa recança d’aquelles converses. Capficat amb els ajuts econòmics, no vaig insistir prou amb un dels elements que, en companyia de Carles Ayats, vicepresident de l’ACPC, s’havia posat damunt la taula de negociació: crear uns fonaments de futur per a l’edifici, sòlid i alt, dels mitjans de proximitat. La bona relació i interacció de l’associació d’editors amb el professorat de diferents universitats de la Xarxa Vives motivava anar més enllà: crear l’Observatori de Mitjans Catalans. Un centre de recerca com el que, anys després, van crear l’associació basca Hekimen i quatre universitats d’Euskadi.
L’Observatori –que desconec si encara està dins de la carpeta d’algun negociador– també podria obrir-se posteriorment a altres actors (institucions, mitjans públics). Havia pensat aquest organisme com una antena de l’ACPC adreçada al món mediàtic; i una antena de cara als mitjans de proximitat per mesurar l’impacte quantitatiu i qualitatiu dels mèdia que treballen en català.
Bavejo en descobrir la presentació de l’Observatori parit per Hekimen i m’afanyo a descriure’l una mica per si arriba al cor de qui podria recollir el guant. L’Observatori basc vol subratllar la importància dels mitjans de comunicació en la consolidació de la comunitat bascoparlant; mesurar la seva capacitat de transmetre la producció comunicativa i analitzar els problemes i oportunitats que pot tenir el sector en el nou paradigma social i tecnològic, oferint alternatives als canvis de consum i consens i nous acords a assolir perquè els mitjans de proximitat siguin més efectius i arribin a més gent.
Aquest observatori és, per tant, una eina de millora que Hekimen defineix així: “Hi ha un espai, mirant la participació de l’àmbit acadèmic i de les administracions. Hi ha una actitud, ser conscient de l’origen dels mitjans –la iniciativa popular–, i un objectiu: oferir un servei a la comunitat bascoparlant i fomentar la comunicació”.
Ara com ara, l’Observatori de la Comunicació Basc treballa en la creació d’una base de dades per conèixer millor la realitat del sector. Elabora propostes per mesurar millor les audiències, sobretot pel que fa al feed d’internet. Contempla la implantació de noves polítiques públiques per ajudar el sector a disposar d’eines efectives per al seu desenvolupament. I funciona com a pont entre universitats i empreses, per aprofitar les sinergies i explorar nous camins.
Des de Catalunya felicito i aplaudeixo el treball posat en marxa per Hekimen i els seus socis a l’Observatori, i desitjo que el model arreli a Catalunya per les raons exposades més amunt, però també per afrontar la realitat: hi ha diferències significatives entre els mitjans tradicionals i el que anomenem comunicació en línia. Els primers solen estar vinculats al territori, són nacionals en aquest sentit. L’estat té la possibilitat de fer polítiques de comunicació efectives i són d’àmbit estatal o funcionen dins de l’estat. A internet, però, és molt difícil influir en la política, ja que és gairebé impossible establir una política de comunicació a internet.
Tot plegat tindrà profundes conseqüències per als models socials que coneixem. La mateixa Comissió Europea se n’ha adonat d’això, i fa un any i mig va posar en marxa una política sòlida per enfortir els sistemes d’informació de cada estat.
Assenyalo, per acabar, qui podria (i n’hi deuen haver més) posar els fonaments del futur observatori català. Amb el vistiplau del malaguanyat Alfons Udina (aleshores president) i de Josep Ritort, secretari general, vaig posar en marxa a l’associació ACPG (avui AMIC) una comissió d’experts que, de la mà de l’actual president, Ramon Grau, s’ha convertit en el Laboratori d’Innovació de l’entitat, amb l’objectiu de contribuir a definir propostes, noves idees o camins de futur per als mitjans associats. Aquí tenim, doncs, un possible constructor dels fonaments de l’observatori que pregono.
Un apunt més. Estic segur que Francesc Homs i Josep Martí Blanch haurien donat suport a la iniciativa si no ens haguéssim distret parlant només de diners.
Estanis Alcover i Martí, periodista i consultor de comunicació.
