Estava la porta oberta, vas entrar, per un moment vas recordar el poeta Joan Brossa, d’ell deien que sempre tenia el seu estudi obert de bat a bat a la gent que el volia visitar. La inconfusible veu de la Caro Emerald sortia pels altaveus de l’equip de so de casa del Lluís, potser amb un volum un pèl massa fort pel teu gust, però aquesta música t’encantava.

–Passa… sóc aquí! –el Lluís et cridà des del fons del passadís, un passadís allargassat, típic dels pisos de l’Eixample.

Sobra la taula, entre un munt de llibres i de papers, el Lluís teclejava amb rapidesa, com amb ganes d’acabar el que està fent. Munts de diaris i de revistes apilats a terra, la llum que entrava pels finestrals feien encara més blanques les parets, els quadres –com sempre– a terra sense penjar, esperant el seu moment.

–Ara estic amb tu, un moment –et demana el Lluís tancant finalment l’ordinador.

Et prepara un cafè i parleu del llibre que vols publicar; bé, tu no l’anomenes llibre, sinó divertimento. Una idea que fa uns mesos que et va passar pel cap i ara vols donar-li forma, una barreja d’articles curts i fotos.

–Un bon títol podria ser Zapping, no creus? –et proposa el Lluís–. Els articles són curts i parlen de comunicació, per tant s’escau, no?

–No ho sé, deixa-m’ho pensar. Ja et diré el què.

–Parlant d’una altra cosa. Deus estar content, no? –et pregunta irònicament el Lluís.

–Content, per què? –li contestes fora de joc.

–De les declaracions de la consellera sobre la televisió i els infants. En unes declaracions a la ràdio a dit que a la llar “la televisió també pot estar tancada”, com insinuant que els infants veuen massa la televisió.

–Sí, Lluís, segurament el consum de televisió, i d’altres pantalles, entre els joves és exagerat, però crec que el problema essencial és qui ensenya a consumir pantalles, qui ensenya a apagar el televisor? Quan parles amb els programadors de les cadenes, de la seva responsabilitat en la qualitat de la televisió vers els més petits, miren cap a una altra banda. Et diuen que si hi ha una programació que no la consideres adient, que canviïs de canal, que ara hi ha molta oferta. Aquesta no és la solució! Els programadors indirectament també estan educant!

–Bé, però el Consell de l’Audiovisual de Catalunya ha obert una nova convocatòria dels Premis el CAC a l’escola, per ensenyar educació audiovisual a l’alumnat dels centres d’educació infantil, primària i secundària de Catalunya.

–Iniciatives com aquesta estan molt bé. Però la pregunta clau és: És el CAC qui ha d’impulsar l’aprenentatge de la comunicació audiovisual a les aules o és el Departament d’Ensenyament? Són les associacions de professors i de periodistes qui tenen la responsabilitat de formar el professorat que ha d’educar en comunicació a més d’un milió d’alumnes que hi ha a Catalunya?

–Home, potser no cal arribar a tots –et diu el Lluís intentant relativitzar.

–Però resulta que el 99% de les llars tenen televisió i també moltes altres pantalles, per tant, tot l’alumnat hauria d’estar alfabetitzat mediàticament. Mira, des fa molt anys, les ciències socials o les ciències naturals s’imparteixen en els currículums escolars; des de fa uns anys la tecnologia o la música s’han incorporat a Secundària perquè s’han considerat “matèries d’actualitat”. Per què les ciències de la comunicació en la seva globalitat no s’incorporen de forma plena als currículums? Quan ho fan, ho fan sempre per la porta del darrere, de puntetes, gràcies al voluntarisme d’un grup irreductible de professors i professores que sí creuen que la responsabilitat d’educar en comunicació també és del professorat.

Francesc-Josep Deó. Director d’AulaMèdia.