L’any 2019 cal demostrar el pes de la comunicació audiovisual en la societat en la qual vivim? Creieu que encara cal demostrar la influència dels mitjans en la nostra vida, en l’economia d’aquest sistema, en la nostra cultura, en el nostre model mental? En el segle XXI cal demostrar la importància de la comunicació i dels mitjans en la societat actual? I més encara… cal demostrar que, per tant, és necessària la seva incorporació en el currículum educatiu com altres ciències ho han fet anteriorment? És que només veuen la importància dels mitjans audiovisuals i el seu estudi els acadèmics, les facultats de comunicació, els periodistes i el col·lectiu de professors i professores que treballen diàriament l’educació mediàtica a les aules?

Més d’una vegada hem sentit a dir que la televisió és una gran bèstia, que és molt difícil de moure per fer qualsevol canvi important. Potser sí que és així! Però si això passa a la televisió, el mateix passa en el sistema educatiu. Massa equilibris per acontentar tothom, massa interessos polítics i també econòmics… Ens tornem a preguntar, i és l’enèsima vegada que ho fem, per què fa por la introducció de l’anàlisi crítica dels mitjans i la producció audiovisual en les escoles i els instituts? Malgrat que passen els anys, l’educació mediàtica segueix molt lluny dels currículums obligatoris.

Fa poc, en un escrit adreçat al conseller d’Educació Josep Bargalló i Valls, li recordàvem que ja l’any 2003 el Llibre blanc: L’educació en l’entorn audiovisual, publicat pel Consell de l’Audiovisual de Catalunya, i que l’actual conseller va presentar al Parlament de Catalunya, ja valorava la necessitat d’integrar l’educació en mitjans en l’educació reglada. D’això ja fa més de 15 anys!

Uns anys més tard, a finals del 2008, el Parlament Europeu va aprovar en plenari una proposta on se subratllava que “l’educació mediàtica cal que formi part dels plans d’estudi de tots els nivells de l’educació escolar”. Posteriorment els anys 2014 i 2017 el Departament –en aquell moment d’Ensenyament– i el CAC signaven dos convenis farcits de bones intencions i algunes propostes.

El febrer de l’any 2017, els degans de les facultats amb titulacions d’informació i comunicació –agrupades en l’ATIC– van proposar, com a matèria a impartir a l’educació secundària, el coneixement dels mitjans de comunicació i la seva tasca com a servei públic.

Però malgrat tots aquests estudis i declaracions, entre més, seguim sense saber què pensa fer el Departament d’Educació per implementar de forma efectiva l’educació en comunicació audiovisual, o educació mediàtica, a les aules dels centres docents de Catalunya.

Per altra banda, encara ens preguntem quines i quan es duran a terme les actuacions recollides en la clàusula segona del conveni entre el Departament i el CAC. Sobretot ens agradaria saber, de quina forma concretarà el compromís del Departament d’Educació a “estudiar els mecanismes que permetin treballar l’educació en comunicació en els centres educatius en el nou marc del currículum competencial” tal com recull el darrer conveni.

Potser cal desenterrar la idea de la insubmissió per implementar l’educació mediàtica, la via unilateral diríem ara, no conseller? És a dir, que quan el professorat tanqui les portes de les aules darrere seu s’implementi allò que és cada dia més necessari: la competència mediàtica de l’alumnat, malgrat que no sigui reconeguda en el currículum prescriptiu. Potser aquesta és l’única via per desenvolupar una mirada crítica i autònoma cap als mitjans entre l’alumnat, malgrat que alguns d’això en diguin adoctrinar.

Francesc-Josep Deó, director d’AulaMèdia.

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram