Per fer un pòdcast cal: un micròfon de certa qualitat, un ordinador amb un editor, una petita taula de so (optatiu) i una plataforma de difusió. Per uns 60 euros podem comprar un micròfon; per uns 100 euros, una taula més o menys decent, i hi ha programes d’edició de so gratuïts que estan prou bé si no es vol fer res massa complicat… En definitiva: amb 200 euros en tenim prou per comprar el material bàsic per elaborar un pòdcast i començar a emetre.
La majoria dels pòdcasts són temàtics: creixement personal i psicologia, cinema, art, cuina, humor… Molts consten d’una persona parlant, amb més o menys espontaneïtat, sense que es noti que està llegint un guió (cosa que algunes no aconsegueixen i el resultat és bastant impostat). D’altres compten amb dues veus: una que condueix i fa preguntes i una altra que és especialista en la matèria que toqui i dona les respostes. La utilització d’altres elements que no siguin la veu són limitats, sí que hi ha música, que acostuma a ser una sintonia única, i poca cosa més.
No els estic criticant, que consti, és una meravella que s’hagi democratitzat l’accés a la comunicació. Qualsevol persona que tingui alguna cosa a dir pot fer-ho, és gairebé un exercici de dissidència, de resistència i llibertat d’expressió. I, de fet, el repte és per a nosaltres, per als i les professionals. Perquè el que estan fent és ràdio, la de tota la vida.
Els pòdcasts han vingut a posar-nos contra les cordes i a replantejar-nos el futur del mitjà més meravellós del món: la ràdio
Llavors, si qualsevol persona pot fer ràdio, què hem de fer les ràdios? No en tinc ni idea. I per això estem en crisi. I més: si els joves que fan pòdcasts estan fent ràdio, per què les ràdios de tota la vida no connectem amb la gent jove? La bretxa digital en l’audiència és evident: els menors de 35 anys consumeixen pòdcasts, la ràdio convencional és vintage i queda per a les persones adultes, i el públic més fidel el tenim entre la tercera edat.
Evidentment que ens hem afanyat a posar tot el nostre contingut en línia i totes tenim bones plataformes. Fins i tot podeu veure’ns fent ràdio en directe, trencar la màgia i veure’ns les cares (la majoria de vegades és decebedor, ja ho sabeu). Aprofito per escombrar cap a casa i lloar RTVE Play en general i RTVE Play Radio en particular. Però és que ni amb aquestes. Què estem explicant que no els interessa als joves o què no estem explicant, més aviat.
També podríem fitxar les millors propostes i les i els podcàsters més carismàtics per veure si ens funcionen a les ones convencionals. No ho tinc clar. De vegades, el medi és el missatge. És a dir, que també importa on dius el que dius.
El que està clar és que els pòdcasts han vingut a posar-nos contra les cordes i a replantejar-nos el futur del mitjà més meravellós del món: la ràdio.
Soraya Rodríguez, directora de Ràdio 4.
Article publicat al número de primavera 2023 de la revista Comunicació 21.
