“Fer més mal que un porc solt”. Això estan fent els governs central i autonòmic del PP amb la llengua i la cultura dels valencians. Primer fou el tancament de les emissions de TV3 al País Valencià, després un nodrit nombre de televisions i ràdios locals públiques, va seguir l’apagada de RTVV i ara Catalunya Ràdio. En política no hi ha casualitats ni coincidències, hi ha decisions i voluntat o manca d’ella per fer o desfer coses.
Pel altra banda, els nacionalismes a Europa són lingüístics. I jo veig, sense entrar en qüestions jurídiques ni en multes ministerials, una voluntat política nacionalista clara i contundent dels executius de Mariano Rajoy i d’Alberto Fabra d’afeblir la nostra llengua, perquè saben (sabem) que avui en un món globalitzat com l’actual una llengua no és viva si no és present en els mitjans de comunicació.
La càrrega econòmica que suposa el manteniment dels mitjans en la nostra llengua, o les possibles infraccions a la legislació vigent, tal com argumenten alguns dels nostres governants quan tanquen mitjans de comunicació, són excuses de malpagador. Ells diuen que es veuen obligats a retallar per la crisi, i que si ho han de fer quan ho fan eliminen sols allò que és prescindible. I en el cas que ens ocupa, ells veuen prescindible acabar amb els mitjans de comunicació en valencià. Per a ells no són útils. Com és que els polítics conservadors no tanquen ràdios i televisions públiques en castellà? En aquests mitjans no hi ha crisi, tots compleixen la legislació audiovisual? Sabem que no, però són imprescindibles per a ells.
En el fons d’aquestes accions d’apagar mitjans o iniciar processos administratius per a que altres ho facen (com és el cas de Catalunya Ràdio en terres valencianes) hi ha una ideologia xenòfoba anticatalana que recorda el franquisme més fosc. Malauradament avui estem vivint un neofranquisme polític que retalla drets i llibertats. El que molesta a determinada classe política de València i del “mazizo de la patria” és que valencians i catalans parlem i escrivim la mateixa llengua, bé es diga “valencià” o bé “català”, tan se val, perquè en el nostre cas el nom de la llengua no fa un idioma distint per molt que s’entesten alguns en negar la unitat de l’idioma.
La política d’aïllacionisme lingüístic entre Catalunya i el País Valencià que practica el Consell des de fa anys amb el beneplàcit del Govern central no és bona per als valencians. No és bona culturalment ni econòmicament. Culturalment perquè se’ns nega i arravata una part consubstancial de la nostra història i identitat: la llengua. I sense una llengua forta la identitat és feble o confusa. I econòmicament perquè creen pors i complexes entre els valencians per a treballar amb llibertat i sense entrebancs polítics en un mercat lingüístic més ampli que el territori valencià on es parla la mateixa llengua.
Des de 2008 fins avui han tancat al País Valencià més de trenta mitjans de comunicació en la nostra llengua. Juntament als grans (TV3, RTVV i Catalunya Ràdio) han estat clausurats televisions com Info TV i locals públiques com les de Gandia i Ontinyent, així com emissores radiofòniques, premsa comarcal tradicional de paper i digital, a causa sobretot d’entrebancs polítics o manca de suport institucional. La desfeta ha estat immensa, i continua; no volen parar. Mentre tant, Saó i El Temps malviuen amb el temor que en qualsevol moment els arribe l’hora.
I tot açò contribueix (els polítics neocon són ben conscients, per això ho fan) a què la llengua d’Ausiàs March tinga cada vegada menys presència als mitjans de comunicació valencians (som l’autonomia amb llengua pròpia que menys ús de l’idioma fa en els mitjans), cosa que no sols afebleix la nostra identitat sinó que minva també la pluralitat informativa i el dret a la informació dels ciutadans, afectant els fonaments mateixos de la democràcia.
Davant d’aquest trist panorama, no puc deixar de sentir-me a casa meua com L’últim mohicà de la novel·la de James Cooper. Això no obstant, en el context present, on ens volen fer creure que no hi ha altra política possible, em quede amb un missatge de no rendició. Una reflexió d’Iñaki Gabilondo en referir-se a la política d’involucionisme social i democràtic que practiquen les elits conservadores: “El que està passant avui, està passant de veritat. El que passarà en el futur no està escrit, no deixes que s’escriga sense tu”.
Francesc Martínez. Periodista, professor de la Universitat de València.
