Malgrat que el coneixement i la cultura científica s’han postulat com uns dels pilars de la nostra societat per fer-la més justa i igualitària, el ventall de productes de divulgació científica en català potser no ha estat del tot en consonància. Sovint les notícies de caràcter científic tenen un tracte repetitiu i poc innovador, i fan la ciència poc atractiva per al públic general. Tanmateix, la necessitat de comunicar bé i transmetre el coneixement científic a la societat s’ha evidenciat en aquesta pandèmia que ens ha obert els ulls a tots, cosa que ha provocat un canvi de tendència, amb un increment de la presència de la ciència als mitjans de comunicació. Si ho pensem bé, mai abans havíem vist, llegit ni escoltat tantes entrevistes a metges i investigadors durant el prime time! És un bon punt de partida, estem en el bon camí, tot i que encara tenim força camí a recórrer.

Si fem una ullada a la presència dels programes de ciència als mitjans de parla catalana, TV3 ha ofert programes exclusius de ciència com El medi ambient o Espai Terra, entre d’altres. Actualment, s’ofereix el Quèquicom, el nouvingut Xplorers i diverses seccions de ciència estan escampades pels magazins de “la nostra”. També destacaria el paper d’El món d’en Beakman, un programa de ciència infantil que, de ben segur, a part de la meva generació ens ha fet conèixer el món que ens envolta i qui sap si ha estat clau a impulsar-nos a seguir carreres basades en les ciències experimentals.

En premsa escrita cal destacar la revista Mètode. Aquesta revista especialitzada en ciència va néixer l’any 1992 i és un referent en el camp de la divulgació científica en català. També és coneguda la revista Sàpiens, una revista mensual especialitzada en ciències socials. I a la ràdio trobem programes amb seccions setmanals dedicades a la divulgació científica. Els últims anys, a més, han sorgit altres iniciatives no professionals com Divulcat, un projecte d’Enciclopèdia Catalana que té per objectiu donar a conèixer les novetats científiques en un blog digital, o Neurones Fregides, que difon el contingut de diverses plataformes que, utilitzant els canals de YouTube, Twitch o pòdcasts, pretenen apropar la ciència a tothom.

La comunicació científica, però, no hauria de deixar-nos indiferent. La producció científica de Catalunya representa més del 28% (l’any 2019) del total de l’Estat espanyol. La majoria d’aquests projectes de recerca, els resultats dels quals són publicats en forma d’article científic, són finançats amb diners públics, fet que fa que urgeixin maneres de fer arribar aquest coneixement a la societat. A més, hi ha partides específiques, sobretot dels projectes europeus, per finançar activitats de divulgació científica i fer arribar la ciència a tots els públics. Aquestes activitats, normalment, les duen a terme els departaments de comunicació dels centres de recerca i les universitats. Sovint demanen la col·laboració dels investigadors que, en la majoria dels casos, decideixen participar voluntàriament en la difusió dels seus projectes i el seu coneixement.

Treballar per una millor comunicació científica és sinònim de progrés, desenvolupament i presa de decisió responsable. Aquest hauria de ser el camí d’una nova societat del coneixement i per fer un país més inclusiu i igualitari

La presència dels espais de ciència als mitjans convencionals, tot i la bona direcció agafada amb la pandèmia, continua sent minoritària i amb dificultats fer-la arribar fora dels centres de recerca i les universitats. Quines són les possibles causes? Una primera hipòtesi és que, tot i que existeixen professionals de la comunicació científica, és a dir, científics o periodistes que es dediquen exclusivament a la divulgació científica, potser la manca de visibilitat d’aquests professionals podria explicar-ne una part. Com ja hem dit, molta d’aquesta difusió es dona per part dels investigadors apel·lant el seu interès per la comunicació. Una altra causa podria ser que els articles científics són en anglès i sovint són difícils d’entendre fora del personal especialitzat. Aquest fet sovint provoca errades i falsos titulars, desvirtuant així els missatges i creant a vegades més confusió i manca de confiança de la societat. Per últim, la manca de temps, formació o interès per part de la comunitat periodística fa a vegades difícil la difusió amb certa rigorositat del contingut científic, afavorint altra vegada el desinterès generalitzat.

Treballar per una millor comunicació científica és sinònim de progrés, desenvolupament i presa de decisió responsable. Aquest hauria de ser el camí d’una nova societat del coneixement i per a un país més inclusiu i amb igualtat d’oportunitats. Aquest punt de partida és el que va promoure la creació de l’Agència Catalana de Comunicació Científica (ACCC), que inclou actualment uns 350 socis i agrupa persones que es dediquen a la divulgació científica. Té com a missió promoure, difondre, ampliar i millorar la comunicació científica en les terres de parla catalana. També pretén incidir en els aspectes socials i polítics de la informació científica, tot vetllant perquè contribueixi al progrés social.

Amb aquest objectiu, nombroses activitats actualment estan en auge, com ara projectes de ciència ciutadana per fer créixer la participació de la societat en la creació de coneixement per després apropar-lo amb xerrades i activitats per a tots els públics. Així doncs, la divulgació científica en català ha fet algunes passes endavant, sembla que té un futur esperançador i n’esperem també la consolidació. Està a les mans dels comunicadors (científics o no) desenvolupar un periodisme científic de qualitat. A la llarga, hi guanyarem tots.

Núria Coll-Bonfill, doctora en Biologia, investigadora i comunicadora científica.

Article publicat al número de tardor 2022 de la revista Comunicació 21.