L’espectacle de màgia que ha organitzat el president del Govern espanyol aquests dies, a major glòria del personatge que ell interpreta, ha inclòs un truc sobre els mitjans de comunicació d’inspiració marcadament populista. Consisteix a tirar merda sobre els mèdia que no són prou del gust presidencial per les informacions que s’hi publiquen. Tot això amb l’objectiu de desacreditar-los, enfonsar la seva credibilitat i convertir algunes capçaleres en sinònim d’allò que vindria a ser un femer.
Paradoxalment, aquesta manera de fer del president del Govern ha rebut no només l’aplaudiment, sinó també l’adhesió de part de la professió. De fet, han estat molts els periodistes que arreu d’Espanya han considerat necessari signar un manifest per deixar constància del seu suport al líder de l’Executiu. Un manifest que, donada la coincidència en el temps amb el gest presidencial, ha adquirit una significació política que va molt més enllà de l’estrictament professional.
Que els periodistes s’arramblin a cara descoberta al govern és excepcional. I com que no hi ha motius per posar en dubte ni la bona fe ni la sinceritat dels sotasignats, hem de concloure que la seva preocupació per l’existència de subproductes informatius de vergonya aliena i periodistes corruptes és molt gran. Caldria afegir, però, que aquesta preocupació és compartida també per tots aquells professionals que no han posat la signatura al peu d’aquest manifest, com és el cas de servidor, i que igualment s’indignen per les mateixes qüestions. Perquè s’ha de ser cec dels dos ulls per negar que a Espanya, com a qualsevol altre país, hi ha periodistes i capçaleres corruptes en les més variades accepcions i formes. Com les hi ha, afegiríem, en totes les professions.
“En una societat sana des del punt de vista democràtic, un mitjà explica un fet provat i qui és interpel·lat per aquesta informació dona les explicacions oportunes per esvair qualsevol ombra de dubte”
Però el fet més rellevant d’aquests dies no ha estat, tot i la seva importància, el manifest, sinó el fet que sigui un home amb tant poder i ascendència sobre els mitjans de comunicació com Pedro Sánchez qui hagi sortit a dibuixar una ratlla fronterera entre el bon periodisme i tot allò que, al seu criteri, hauria de qualificar-se com a immundícia i brossa informativa. I, encara més important, que el criteri perquè un mitjà o una informació mereixin ser catalogats d’una manera o una altra depengui d’haver publicat informacions referides a Begoña Gómez, l’esposa del president espanyol.
Sánchez no ha donat noms de professionals ni s’ha referit a cap capçalera concreta. Senzillament s’ha embolicat en la bandera del patiment familiar provocat per les informacions referides per cursar una acusació genèrica i sense matisos. El mètode d’avaluació presidencial de la qualitat i honestedat periodística és per a Pedro Sánchez molt senzill de posar en pràctica: diferenciar entre qui informa i qui no de qüestions que afecten als seus.
Aquesta manera de fer, per molt compungida que sigui la cara del president i per més credibilitat que vulgui donar-se a l’operació de màrqueting polític que s’ha marcat amb la coartada del seu abatiment, és del tot inadmissible per barroera i tramposa. Sánchez fa un capmàs amb afirmacions genèriques, sense concrecions i partint d’una veritat que ningú no podrà qüestionar –que el periodisme de clavegueres existeix– per acabar posant al mateix sac capçaleres i professionals seriosos que han informat amb diligent professionalitat de fets provats sobre Begoña Gómez. Fets prou rellevants i certs com per ser publicats i coneguts per l’opinió pública.
I no perquè se n’hagi de derivar forçosament un principi de causa-efecte delictiu d’aquestes informacions. Però sí perquè entre les funcions del periodisme està la de vigilar els possibles excessos del govern, fins i tot quan aquests acaben finalment en no-res, però pel camí mereixen algun que altre aclariment. Un aclariment que fins ara no s’ha produït perquè l’assumpte ha estat despatxat com a fake news pel president. Doncs no, no són fake news, són informacions certes.
“Mitjans seriosos han estat assenyalats pel president del Govern com a fàbriques de merda, quan en realitat no han estat fent res més que complir amb la funció social que tenen encomanada: informar amb rigor d’assumptes que consideren d’interès”
En una societat sana des del punt de vista democràtic, un mitjà explica un fet provat i qui és interpel·lat per aquesta informació dona les explicacions oportunes per esvair qualsevol ombra de dubte. El que facin pel camí sindicats d’ultradreta, jutges d’instrucció o formacions polítiques amb la informació publicada res té a veure ja amb el mitjà de comunicació que l’ha donada a conèixer. Això és així, cal insistir-hi, sempre que es tracti d’informació contrastada i confirmada mitjançant els mecanismes de verificació als quals la bona pràctica professional obliga.
Tot això, que no és pas lletra petita, s’ha oblidat intencionadament aquests dies. De tal forma que mitjans seriosos han estat assenyalats pel president del Govern com a fàbriques de merda, quan en realitat no han estat fent res més que complir amb la funció social que tenen encomanada: informar amb rigor d’assumptes que consideren d’interès. I d’interès és, sense que sigui necessari apuntar cap a la comissió d’un delicte, que l’esposa del president d’un govern es reuneixi vàries vegades amb el conseller delegat d’una empresa que ha de ser rescatada amb centenars de milions de diner públic atorgats per aquest mateix executiu.
La diferència entre fabricar una notícia falsa amb la necessària complicitat de periodistes i capçaleres corruptes amb la cobertura formal de fonts també corruptes (cas Trias, per exemple) i la publicació d’una informació contrastada i certa, tot i que incòmoda, que no assenyala cap delicte però que exigeix algun tipus d’explicació, és tan gran que no calen més línies per insistir-hi. Però aquests dies Sánchez ha oblidat conscientment aquesta diferència. Això no és del tot excepcional, passa sovint entre els governants. El que resulta paradoxal és que també l’hagin oblidada alguns professionals dels mitjans de comunicació que han donat suport acríticament a les acusacions genèriques del president.
Existeix el periodisme corrupte, perniciós i menyspreable. De la mateixa manera que existeix el periodisme incòmode o molt incòmode, aquest imprescindible. No fer un esforç per copsar-ne la diferència abismal entre un i altre porta a la mort del periodisme o, en el millor dels casos, a convertir-lo en un innocent passatemps. I haurem de coincidir que aquest no és el camí que un espera recórrer si el conviden a participar d’un procés de regeneració democràtica.
Josep Martí Blanch, periodista.
