Vagi per davant que aquest article no vol ser una sortida endavant en defensa de cap ideologia política i sí una reflexió, i penso que necessària. Un dels principis del periodisme és informar de manera objectiva i plural i, en una societat líquida, com deia Zygmunt Bauman, no podem perdre de vista que el nostre és un món cada vegada més fluït i volàtil. Bauman també deia que la societat s’ha convertit en inestable i que li manquen aspectes sòlids. I raó no li faltava. Allò que és la filosofia de vida, els valors i tot el que podem considerar ètic i moral, està canviant a una velocitat que ni nosaltres mateixos som capaços d’assimilar. I, què es produeix davant el trencament d’aquestes estructures? Doncs rebel·lió o, encara pitjor, girar-li l’esquena.
Això és exactament el que han fet durant els darrers mandats i legislatures la majoria de forces polítiques a l’hora de fer front als grans reptes de la nostra societat: obviar-los. Per quin motiu? Perquè és més fàcil fer veure que no existeixen que no pas fer-hi front i desgastar-se políticament. I, encara més. Malgrat adonar-se de l’equivocació continuen aplicant la mateixa manera de fer política una i una altra vegada, perquè no hi ha ningú que els pugui aturar.
Aquest algoritme simple s’està aplicant de manera sistemàtica en qüestions socials i és el que està provocant que partits xenòfobs, de dretes o d’extrema dreta estiguin conquerint espais electorals, com és el cas de Sílvia Orriols d’Aliança Catalana a Ripoll. Al bressol de Catalunya han aconseguit el 30% dels vots, passant d’un a sis regidors de 17 que hi ha al consistori. La segona força, Junts, s’ha quedat a la meitat, al 16,6% i tres regidors. Orriols ha estat regidora a la capital ripollesa durant el darrer mandat i la resta de forces representades van acordar fer un cordó sanitari i marginar-la políticament, evitant que prosperés cap moció presentada per ella. És un fet objectiu que la tàctica ha estat nefasta. S’ha girat l’esquena a un problema real, de fons i de gran calat, i una part important dels electors s’han refugiat a les urnes amb qui li parla, aparentment, de solucions als seus problemes.
“No és de rebut que aquells que en el seu exercici de governar i trobar les solucions s’expulsen la responsabilitat intentant matar el missatger”
L’estratègia política d’intentar silenciar-ne d’altres pel seu discurs –perquè consideren que ells son ‘normals’ i els altres no– no ha de ser la mateixa en el tractament periodístic. Per aquesta regla de tres, significa que no hem de donar veu a la primera força política de Ripoll? Fent-ho estem silenciant la voluntat de 1.401 ripollesos que han considerat, pels motius legítims que siguin, que la senyora Orriols els pot resoldre les seves preocupacions. Insisteixo, personalment no combrego amb cap força política que utilitzi un discurs radical per aconseguir ni que sigui un sol vot, sigui quina sigui, ara bé, preguntem-nos si silenciant els discursos solucionem el problema. Perquè, vist els resultats, estem d’acord que existeix un problema, veritat? Orriols té un discurs radical, però en el fons proposa solucions per un seguit de malestars de la ciutadania que son lògiques: preocupació per la seguretat, l’incivisme als carrers i places, els reptes culturals, el futur de la llengua i les tradicions catalanes.
Des de l’exercici del periodisme no podem permetre que se’ns acusi dels resultats a les urnes, com ha passat, per donar veu a les forces polítiques que el sistema considera ‘anormals’, quan la nostra responsabilitat és només ser el mirall de la realitat social. No és de rebut que aquells que en el seu exercici de governar i trobar les solucions s’expulsen la responsabilitat intentant matar el missatger.
Ripoll no és el cas excepcional de res. El creixement de Vox a tot Catalunya és un fet, ha entrat en 75 municipis, entre els quals quatre capitals, sumant 124 regidors amb 150.653 vots. I no perdem de vista Badalona, on Xavier García Albiol, del PP i amb un discurs que alguns consideren extrem, ha estat la força més votada als 34 barris de la ciutat. Si obrim el prisma, ens adonarem que a Europa l’extrema dreta governa en institucions polítiques de fins a nou països (Espanya, França, Itàlia, Eslovènia, Eslovàquia, Bulgària, Polònia, Letònia i Hongria). Amb aquesta evidència, clama al cel que el problema no és que els periodistes parlem més o menys de la dreta o l’extrema dreta, sinó que les institucions polítiques no es prenguin el fet migratori com un repte que necessita solucions valentes.
Quan milers de persones voten aquestes opcions polítiques radicals estan expressant una cosa: por. La por no és res més que una autodefensa davant allò desconegut i és normal sentir-la. I davant aquesta por, una part dels electors es refugien en un discurs que ha calat perquè els altres no només no es prenen el repte com a tal, sinó que amb les polítiques errònies provoquen desafecció política i abstenció.
Ripoll, doncs, no és un cas aïllat. Aquest discurs és racista? A dia d’avui és molt fàcil posar aquesta etiqueta a qualsevol comentari mínimament desviat del reglament polític ‘normal’. Racisme és sotmetre races o cultures a una explotació o segregació social. La por no és racisme, és por, és preocupació. I quan se silencia acaba fent soroll a les urnes i es converteix en desesperació.
Fins a dia d’avui, per contrarestar aquesta por s’ha utilitzat el discurs basat en la pedagogia d’una multiculturalitat que no ha quallat. I la prova la tenim a les urnes. Significa que aquests votants tenen una ideologia concreta? Segurament no, però no han trobat una altra forma d’expressar les seves preocupacions ni tampoc ningú que resolgui els seus problemes.
Albert Brosa, periodista i director de nous formats i expansió de Corisa Media Grup.
