Periodisme i premsa, negoci i servei públic

Les empreses periodístiques tradicionals tenen una essència dual que fa incòmode trobar sortida a la crisi que fa anys que travessen. Són negocis comercials i alhora presten un servei essencial per a la societat: la intermediació entre la ciutadania i la realitat i els seus protagonistes (no només la vigilància del poder). Per tant, són negocis mercantils sobre serveis imprescindibles.

Durant anys, la legitimitat de la seva demanda de protecció i suport per part dels poders públics radicava en la segona part de la seva essència, el servei prestat, que esdevenia primera raó de ser i justificava l’aplicació de models d’explotació mercantils al servei: publicitat, pagament de lectors i lectores i recursos de les administracions públiques per quadrar els resultats.

Així es va generar la idea que cap altra estructura de la comunicació compartia aquesta essència de l’empresa periodística. La ràdio comercial, amb la funció mixta entre mitjà d’informació d’actualitat i entreteniment, tenia el seu model d’explotació garantit amb la publicitat i ningú li qüestionava la seva contribució a enriquir la pluralitat del sistema comunicatiu, com després va passar amb la televisió privada sobre els mateixos paràmetres. I arreu d’Europa ens vam confabular per conservar la idea que aquest paisatge havia de mantenir vives les corporacions públiques de ràdio i televisió, per acabar d’arrodonir la diversitat: unes institucions sense afany o interès mercantil, que havien de tractar la informació i l’entreteniment com a servei públic i no supeditar-se a les necessitats de finançament comercial.

Però no s’ha revisat prou –o a penes s’ha intentat fer-ho seriosament– la base conceptual d’aquests equilibris que van funcionar encara a finals del segle passat. Avui, el que ja podem anomenar ecosistema informatiu i comunicatiu és ple de canvis de prioritats, funcions i pràctiques dels agents que hi intervenen, els quals provoquen conflictes d’enorme magnitud i n’amenacen la supervivència.

Avui, les empreses privades de premsa, ràdio i televisió són essencialment negocis que han de respondre als accionistes amb una gestió econòmica sana (ja no són famílies propietàries, en general, amb interessos més enllà dels econòmics, com la capacitat d’influència social i política). En conseqüència, les necessitats empresarials s’imposen a les exigències de l’aplicació del “mètode periodístic” i es va perdent la legitimitat del suport públic i social a la premsa mercantil. Són moltes –no totes– les empreses que sacrifiquen els recursos destinats a buscar i trobar la informació, a verificar-la amb diverses fonts i a ponderar l’espai i esforç dedicat a cada peça seguint els criteris d’importància de la seva proposta editorial, i passen a regir-se amb una lògica de rendiment econòmic de cada decisió. O sigui, passen a fer prevaldre les decisions d’acord amb l’audiència potencial i consegüent atracció publicitària, i a costa d’afrontar la cobertura informativa dels temes.

En aquesta dinàmica de sacrifici creixent de l’ànima de servei al públic, amb l’argument de la necessitat de protegir la viabilitat de l’estructura periodística, les empreses editores han d’afrontar les pròximes etapes de la seva crisi, i caldrà pensar molt bé les respostes que la societat li dona. Fins aquí, hem viscut la crisi d’ingressos publicitaris i dels usuaris i usuàries, la crisi d’audiència (crisi d’ús) i la crisi d’utilitat: quasi tot el que fèiem per mitjà del diari ho podem fer a les seves espatlles, sigui informar-nos, entretenir-nos, buscar feina, pis o cotxe, consultar serveis de cartellera de televisió o de cinema, farmàcies de guàrdia o la cotització de les monedes i les empreses.

La premsa va ser la proto-internet, un recurs multifuncional que cadascú pagava per satisfer les seves necessitats (pis, feina, afany informatiu, etc.) mentre rebia tots els serveis, volgués o no, i els anunciants ho regaven amb publicitat. Avui, la pràctica totalitat de les utilitats de la premsa es poden cobrir amb altres recursos comunicatius: xarxes socials, buscadors, agregadors, blogs, webs de comerç electrònic, etc.

Davant d’això, les iniciatives més lloades –aparentment i en públic– de les empreses editores són els intents de convertir els seus espais a internet (web i aplicació) en plataformes multiservei, recuperant el màxim de les utilitats que tenien al segle XX. Fins i tot un referent com The New York Times, mite per la qualitat de la seva proposta periodística i pel seu saber fer empresarial, ho té clar: per poder seguir invertint i acreixent la capacitat informativa cal bastir un entramat de nous serveis (webs de cuina, de passatemps, podcast, producció de continguts per a serveis digitals aparentment rivals, etc.).

“Els poders polítics han de sortir de les mirades i solucions tradicionals i pensar en accions adequades a protegir el benestar informatiu de la població, no només a resoldre els problemes econòmics i industrials de les empreses periodístiques”

Però en aquesta estratègia es trobaran, més tard o més d’hora, amb unes empreses gegants –com avui Google, Amazon, Facebook, Apple i Microsoft (GAFAM)– que els ocuparan aquests espais que volen recuperar amb més recursos, i poden acabar absorbint allò que els era essencial: la funció d’informació a la societat. De moment, les companyies GAFAM els entreguen engrunes a canvi de poder usar la seva producció periodística en les plataformes digitals, que elles encara no produeixen però sí que necessiten, perquè la gent vol i ha d’estar informada.

Les organitzacions periodístiques accedeixen a uns acords poc transparents amb Google o Facebook, emparats en la protecció, que les autoritats públiques de tots els països i de la Unió Europea s’estan esforçant a aprovar. Això serveix per obtenir uns ingressos pírrics però vitals per a les empreses, no per fer un periodisme de qualitat, plural i divers. Haurem de veure com avancen aquests acords en els pròxims mesos i anys.

Però en el paisatge informatiu segueixen havent-hi altres agents periodístics molt interessants i aprofitables. El primer, els mitjans públics, que han de trobar o redefinir també el seu paper de servei públic en un ecosistema comunicatiu cada cop més mercantilitzat. Veure la distància brutal en nombre d’usuaris del portal BBC News respecte a tots els competidors de la premsa digital tradicional em fa pensar molt positivament sobre la utilitat dels mitjans públics en el futur… i la dels comercials per competir amb les GAFAM.

El segon, el dels mitjans o empreses periodístiques sense afany de lucre, o amb un afany de lucre limitat pel principi de reinversió dels guanys. La seva finalitat és només servir informativament la seva comunitat d’usuaris i usuàries, però lluny de la gestió des del sector públic i els conflictes que comporta. Sense finalitat comercial: pot ser aquesta l’estructura organitzativa de futur per al periodisme? Veient les dades de persones que s’hi subscriuen, The Guardian, elDiario.es o The Correspondent obtenen xifres molt llunyanes a les dels principals diaris comercials. Caldrà seguir atentament l’evolució d’uns i altres.

La premsa que s’apresta a arribar a acords amb Google, Facebook i similars –plataformes que esperen rentar així la seva imatge i mantenir el control de l’aixeta del futur de l’ecosistema informatiu– han de conciliar un problema de polítiques de comunicació (el dret de la ciutadania a la informació plural i de qualitat) amb un problema d’economia industrial: cap a on va el control de la cadena de valor de la informació? Ara mateix tot apunta que en direcció de debilitar el periodisme en favor de qui controla els circuits d’accés a les notícies (les xarxes i agregadors digitals). Però hi ha espai per a altres actors, i els poders polítics han de sortir de les mirades i solucions tradicionals i pensar en accions adequades a protegir el benestar informatiu de la població, no només a resoldre els problemes econòmics i industrials de les empreses periodístiques.