Quan parlem de la difícil situació de la informació a Catalunya i al món, tendim a culpar totes les xarxes socials. La difusió de notícies falses, propaganda, notícies d’escàndol, teories de conspiració i altres seria provocada per Twitter i Facebook, mentre que el periodisme tradicional representaria una mena de bastió en defensa de la qualitat de la informació. El que s’oblida fàcilment és que fins i tot els diaris tradicionals més coneguts, estesos i famosos i la mateixa premsa de proximitat tenen bona part de les falles.
Quin sentit té culpar les xarxes socials, quan sovint són les versions en línia dels diaris i setmanaris les que informen dels trets de qualsevol celebritat no vaccinada, amplificant així el seu missatge i fent exactament el contrari del que es demanaria a una informació. Qualitat? El mateix passa en el cas de les notícies escandaloses, rellançades amb èmfasi per capçaleres (anteriorment) insospitades, i de les notícies reconstruïdes de manera aproximada i precipitada, acabant de vegades donant vida a autèntiques notícies falses.
Fa mesos que tenim males notícies per a la credibilitat del periodisme. Sobretot a l’Estat espanyol (i Catalunya no se n’escapa). De qui és la culpa? Simplificant molt, es podria dir que tot va ser causat pel pecat original del periodisme digital: haver cregut des de mitjans dels anys 90 que un model de negoci sostenible només es podia basar en els clics i la publicitat en línia. Els problemes van sorgir immediatament: centrar-se només en els anuncis en línia, que paguen molt poc, fa necessari atreure grans quantitats de visitants i clics als articles, provocant un avançament d’articles aproximats, sensacionalistes i escandalosos (en una paraula, per clickbait). Pitjor encara: el mercat de la publicitat en línia en la premsa està dominat pel duopoli Facebook i Google, que només deixa les molles als altres. Afortunadament, però, la premsa local encara no ha entrat del tot en la roda i conserva la publicitat de la botiga de la senyora Maria…
Llegint el llibre que commemora els 40 anys de l’ACPC –que s’acaba de distribuir– ens podem adonar que el sistema basat en el trànsit i la publicitat no només ha compromès la qualitat, no només ha demostrat el poder de les plataformes socials a l’hora de decretar l’èxit o no dels diaris en línia, sinó que també ha demostrat que no funciona econòmicament: les còpies en paper venudes per les capçaleres tradicionals continuen baixant sense parar, mentre que els ingressos de publicitat en línia no aconsegueixen compensar de cap manera les pèrdues. Aquí, afortunadament, el periodisme de proximitat també es mostra més moderat.
Si en un passat llunyà allò de fer pagar els lectors era l’únic camí a seguir, i en un passat recent tots intentaven guanyar diners només amb la publicitat, avui cada realitat busca la seva pròpia dimensió i el periodisme es diversifica cada cop més. Fins i tot alguns dels diaris que fins ara han mantingut l’accés lliure tenen una estratègia molt diferent de la dels simples clics: en molts casos les revistes es transformen, passant dels mitjans tradicionals a les agències, capaços no només d’oferir informació, sinó d’organitzar esdeveniments, produir contingut de marca per a empreses, oferir assessorament… En aquest cas, és la marca la que es converteix en el centre al voltant del qual giren diferents negocis.
Altres se centren en la comunitat. És el cas de la premsa local i comarcal, que precisament en viure de cara a la seva comarca, ciutat o vila, sobreviu amb força dignitat; com també es mantenen publicacions sovint petites, però amb un públic extremadament fidel i que, per tant, es mantenen any rere any a través del mecenatge, les ajudes de les administracions i la bona voluntat de botiguers i empresaris del territori de cadascuna. En una colla d’aquestes petites publicacions encara es practica el periodisme amateur, que fou palanca per a les revistes de proximitat fa tres o quatre dècades.
En definitiva, la crisi ha diversificat les fonts d’ingressos i ha donat vida a la iniciativa personal. Com serà, doncs, el periodisme del futur? La sensació és que anem en dues direccions diametralment oposades. D’una banda, els grans diaris, capaços –esperem-ho– de centrar-se en la qualitat mitjançant les subscripcions, d’aprofitar els seus recursos per experimentar amb mitjans innovadors (com el reportatge en 360º per veure’s immers en la realitat virtual) i d’abandonar la recerca frenètica de l’actualitat i els clics. De l’altra, una galàxia de realitats hiperlocals o de nínxol recolzades per comunitats fidels, que inclouen també capçaleres en paper molt ben fetes des del punt de vista gràfic i de contingut. Més de 400 només a Catalunya.
Entremig, publicacions verticals i especialitzades capaces de transformar-se en realitats híbrides, fent assessorament, organitzant esdeveniments i en general aportant un valor afegit per obtenir ingressos. Fora d’aquests sistemes, es mourà una galàxia d’autors de butlletins (cada vegada més valorats als Estats Units, per exemple), gairebé un encreuament entre un periodista i un influencer, amb un fort seguiment personal i autoritat en el seu sector.
En tot això, en el món digital segurament hi haurà qui continuarà centrant-se únicament en el trànsit i els ingressos publicitaris garantits per milions de clics, amb permís d’unes galetes que desapareixen. Un model de negoci que pot funcionar, per exemple, per als diaris estatals i nacionals, o per als supracomarcals (abans, quasi tots, diaris provincials), que encara faran la seva feina en el món digital sense patir la competència dels diaris generalistes obligats a compartir xarxa i paper per augmentar el trànsit al seu lloc. Caldrà veure si els experiments en curs també aguantaran a llarg termini, garantint no tant el periodisme del futur, sinó un futur per al periodisme.
Estanis Alcover i Martí, periodista i consultor de comunicació.
