En qualsevol reportatge d’investigació hi ha una figura clau –invisible i anònima– que dona llum verda a la publicació i que no és pas el director o directora del mitjà. L’advocat ha de preservar que tot està ben lligat per garantir que una (plausible) contrademanda tingui poques possibilitats de prosperar i, si ho fa, no acabi en sentència desfavorable. Per això els costos d’investigar són astronòmics: el temps laboral dels periodistes concentrats en una tasca sense publicar més els honoraris d’un bufet d’advocats necessàriament garantista. El periodisme d’investigació és la quadratura del cercle i compensa la notorietat i el prestigi que dona.
Però com poden dialogar dues pulsions antagòniques? La del periodista intrèpid i la de l’advocat prudent i garantista? El lletrat ha de certificar que aquella torre de proves i testimonis és legalment vinculant per protegir els professionals i els mitjans que signen una peça d’investigació. Construir una munió de proves i testimonis documentals, dades, albarans, bitllets d’avió, certificats… I temps, molt de temps per encaixar un puzle. El motor de cerca és la pulsió periodística, la simple intuïció o la denúncia anònima, però també la sospita o el mètode científic: es planteja una hipòtesi i s’inicia un procés metodològic per confirmar que és cert. Fins i tot s’accepta que sigui una investigació prospectiva perquè, a diferència dels jutges i avalats pel Codi Deontològic, els periodistes poden ficar el nas allà on vulguin.
Els advocats manen a les redaccions encara que siguin una ànima invisible i anònima. Alguns d’ells aliens fins i tot a la pròpia redacció o mitjà: són un batalló de dissuasió d’allò que si es publica acabarà als tribunals i despertarà els set inferns. També estan els infiltrats a sou dins la redacció com a auditors contractats i interins d’un projecte d’investigació al servei dels periodistes per evitar els danys col·laterals que es poden produir per ells mateixos, l’empresa editora i la reputació de la capçalera.
Els advocats, de fet, ja són un gremi que donen un servei sense cobrar ni un euro de minuta. Convertits en un element abstracte (“els advocats” en plural encara sona més contundent) són un mur de contenció dissuasiu per evitar mals majors o problemes de reputació. A cost zero, perquè l’advocat només cobra quan actua i tothom pot fer servir el genèric sense abonar un euro de minuta.
Quina de les dues pulsions guanya davant un dubte plausible? El temps és un bàlsam i el director o la directora del mitjà té un comodí: cal continuar investigant per acumular més proves científiques fins a trobar un consens. Difícilment es donarà llum verda sense el dictamen favorable i explícit de l’advocat. I tot això en un extremadament i silenciós procés fins i tot intern, pocs han de conèixer a la redacció la carpeta que s’està portant a terme. El sigil dels periodistes d’investigació és com la dels forenses que analitzen un cos inert: s’ha de fer una inspecció forense del cos a estudiar o dels fets passats inamovibles –i per tant quiets tots dos– on la majoria de les coses no es veuen i es troben sota l’epidermis.
Una reserva final: els membres implicats en qualsevol reportatge de periodisme d’investigació han de saber que allò que estan a punt de publicar, al marge dels criteris i advertiments legals, presa de decisions, riscos potencials i totes les magnificències associades, és simplement la veritat.
David Centol. Editor del Grup Comunicació 21.
‘Les maleïdes samarretes’ – David Centol
