La federació entre l’ACPC – Associació Catalana de la Premsa Comarcal i l’AMIC – Associació de Mitjans d’Informació i Comunicació (abans ACPG – Associació Catalana de la Premsa Gratuïta) no va assolir l’èxit pretès. Es va dir en aquell moment que un dels socis hi entrava amb calçador. Potser sí, però no entraré pas a analitzar el perquè de la ruptura. Constatar, això sí, que la ruptura no ha millorat del tot la relació entre ambdues.

Un símptoma sembla ser la celebració, aquest novembre, del Dia de la Premsa Comarcal que organitza l’ACPC. Aquesta entitat ha convidat diferents associacions d’editors de premsa de proximitat de l’Estat per contrastar les realitats de cadascun dels territoris. Així, en la jornada participaran representants de l’Associació de Premsa Forana de Mallorca, l’Associació de Premsa Local de Menorca, l’Associació de Premsa Comarcal Valenciana, l’Associació de Mitjans Digitals de la Comunitat Valenciana i l’associació Tokikom de mitjans locals en eusquera. No s’esmenta l’AMIC, també amb seu a Barcelona, que amb la mateixa ACPC i l’APPEC (entitat amb qui Premsa Comarcal encara organitza la Nit de les Revistes i la Premsa en Català) van fundar la Federació d’Associacions d’Editors de Premsa, Revistes i Mitjans Digitals el juny de 2014. Alguna raó hi deu haver.

En el seu moment, sent president de l’ACPC, vaig ser un dels instigadors de la que fou després Federació. Hi ha moments i circumstàncies que fan convenient, o fins i tot necessari, la constitució d’una federació per part d’associacions amb uns mateixos objectius. Les raons són òbvies i explicitades en mil i un llibres.

Vèiem la conveniència d’existir un únic interlocutor, representant els interessos de les associacions que es federen, davant de les diferents administracions i altres ens. A la pràctica, aquesta sol ser una de les raons principals de constituir-se en federació, ja que resulta poc operatiu que cadascuna de les associacions repeteixi la mateixa problemàtica o necessitats davant les diferents entitats públiques o privades.

Un segon avantatge és la utilitat de tramitar projectes conjunts. Per exemple, la convocatòria d’un premi sobre recerca de la problemàtica que constitueixi l’objecte social de les entitats, o la mateixa Nit de les Revistes i la Premsa en Català…

Una tercera raó és la de canalitzar la sol·licitud de subvencions i convenis a través de la federació, que posteriorment distribuirà entre les associacions membres.

I també, com a quarta raó –entre les moltes que trobaríem–, la contractació per part de la federació de professionals que oferirien serveis a cada associació que no podrien ser contractats individualment per aquestes.

En conclusió, en aquell moment les associacions de premsa van sospesar les circumstàncies esmentades –i força més– coincidint en el fet que la figura de la federació podia ser una eina útil per representar conjuntament els interessos de les tres entitats. I, per descomptat, i per evitar qualsevol reticència (que segur n’hi havia), les associacions membres tindrien autonomia suficient per no friccionar entre elles.

Unir esforços entre els editors entenc que és una bona pensada. Que ho entenguin les juntes de govern de les actuals associacions és la millor aposta de futur. 

La Federació d’Associacions d’Editors de Premsa, Revistes i Mitjans Digitals va morir i la causa no s’ha fet pública. Cadascuna va continuar pel seu cantó, amb millor sintonia entre l’ACPC i l’APPEC que, com a mínim, posen el seu nom a la Nit de les Revistes i la Premsa, iniciativa filla de les publicacions periòdiques.

La crisi econòmica que el món sencer està patint, i que afecta de manera singular a la premsa, torna a ser motiu prou consistent per veure com a oportuna la unió entre aquestes associacions de publicacions de proximitat, líders a tot el territori català, amb excepció de Barcelona.

Una alternativa a la federació fora la fusió. Que ningú s’espanti. Cap dimoni promou aquesta opció vist el trist final de l’anterior invent. Cal buscar respostes que només poden donar els mateixos editors. Quins creuen que són els reptes, els avantatges i els obstacles de la fusió entre entitats com una manera de fer front al context actual.

Abans de tot, però, és obligatori recórrer a la confiança. La confiança és la seguretat o l’esperança ferma que algú té de si mateix o d’una altra persona o situació. És el fonament de tota relació humana. Ningú no pot caminar al costat de l’altre sense tenir la certesa que hi pot confiar. Sense confiança és impossible avançar i créixer. Qualsevol acostament entre les entitats que esmento s’ha de fomentar en la confiança des del primer moment.

Pel que fa al procés de fusió, Beatriz Revilla, del departament de comunicació de la Fundació Lluís Vives, explicava a solucionesong.org que “es tracti de dues entitats amb molt en comú: totes dues apostin i tinguin una important trajectòria en el seu sector i en la formació dels seus socis, per exemple. A més, comparteixen diversos patrons, per la qual cosa han de visionar com és de bo unir dues entitats que es poden complementar per crear-ne una de més gran i enfortida, en què es mantingui la línia de suport als editors de premsa local o de proximitat”. És a dir, que els projectes de les dues associacions es retroalimentin i surtin així enfortits.

En general, els experts consideren que les fusions entre entitats no haurien de plantejar-se només des de la perspectiva de “supervivència”, i sobretot no de “supervivència econòmica”, sinó des de la perspectiva d’unir forces i recursos, augmentar impacte, ampliar projectes, millorar-ne la qualitat, etc. És a dir, s’han de plantejar d’una manera completament estratègica i integral, encara que permeti reduir despeses a mitjà termini i no immediatament.

De fet, si les fusions es plantegen només per afrontar les crisis econòmiques, es pot optar per altres fórmules intermèdies com compartir despeses, personal o oficines; és a dir, que no impliquin una fusió. Entre l’ACPC i l’AMIC hi ha tantes coses en comú que el factor crisi resulta molt important, potser cabdal, però no decisiu.

Igual que en la promoció de la federació, també crec que el fet més important en els processos de fusió són les qüestions de fons: la sintonia entre missió, visió i valors compartits; i no tan important, encara que sí complex, les qüestions de forma, com es fan les coses, els procediments, les metodologies…

La Fundació Lluís Vives reconeixia que hi ha fins i tot qui fa un pas més i assegura: “La missió és el que defineix una organització, si ens volem unir a una altra organització i no compartim la seva missió, bé l’absorbim perquè preval la nostra missió, bé ens absorbeix i desapareixem perquè ja hem canviat la nostra missió, o bé canviem la missió de totes dues i ja no parlaríem d’una fusió, sinó d’una organització nova amb una altra missió”.

Com en el seu dia va aprovar la junta de l’ACPC que jo presidia, abraçar-se a les entitats germanes es una estratègia per augmentar les sinergies i ampliar línies d’acció i la mateixa qualitat d’aquestes. La mateixa complementarietat forjaria un equip més competent i menys friccions (enveges?), perquè on hi havia dues presidències, dues juntes i dos equips de treball es reduiria a una única força de tracció.

Pensem. Corren mals temps per a la premsa. El paper cau per un pendent sense fi. La informació digital encara no és rendible, ni amb murs de pagament ni amb la publicitat. Una publicitat, per cert, que fuig dels mitjans tradicionals i que cada vegada és més escassa des de les administracions transparents. Unir esforços entre els editors entenc que és una bona pensada. Que ho entenguin les juntes de govern de les actuals associacions és la millor aposta de futur. Que confiïn les dues. Està escrit: “La confiança en els altres adquireix solidesa quan som capaços de confiar en nosaltres mateixos”.

Tot i que, certament, el pas no és fàcil, i menys després de l’enterrament de l’antiga Federació. Necessàriament hauran de parlar sense egos, mirant només pel conjunt dels seus editors associats i, en definitiva, del ciutadà que els dona suport fidelment i fiablement. Amb el lema clàssic damunt la taula de treball: “La unió fa la força i dividir és afeblir”, potser que tornem a pensar en sumar ACPC i AMIC.

Estanis Alcover i Martí, periodista i consultor de comunicació.