El que abans era una pràctica ocasional ara s’està convertint en habitual: l’entrega gratuïta de diaris nacionals per cortesia de la casa. Serien les 7.18 h del matí d’un dimarts quan, a l’entrar a la cabina d’un rodalies, em vaig quedar glaçat al veure desenes de La Vanguardia (en català) perfectament col·locadetes en els seients de tots els vagons. Quantes n’hi hauria? Unes 300? Minuts abans l’havia adquirida a un quiosc proper a l’estació (l’amic que venia els diaris a peu d’andana ja havia baixat la persiana feia uns mesos) i vaig tenir la sensació que algú em prenia el pèl. La veritat és que des d’aleshores em trobo habitualment La Vanguardia al tren, i si l’agafo a hores no tan primerenques és possible fins i tot trobar alguns exemplars (usats) escampats pels seients, fent competència amb el 20 minutos o el Qué!

Les xifres d’exemplars gratuïts o de cortesia, així com les vendes en bloc, cada vegada més escandaloses, s’estan incrementant de forma exponencial. Al maquillar la circulació real dels diaris s’obre una perillosa escletxa en la tradicional manera de vendre un periòdic de pagament. Si del que es tracta és de sumar lectors al preu que sigui, és obvi que l’estratègia pot donar –i dóna– resultats immediats; però a mig termini, la sensació de devaluació d’una publicació –no la compres, te la trobes– pot generar un cercle viciós amb efectes col·laterals en el finançament i la imatge de determinats rotatius.

Totes les estratègies de llançament contemplen bonificacions, reduccions o regals i, en aquest sentit, La Vanguardia en català es mereix el benefici del dubte, donat que podríem considerar que la promoció de la nova edició requereix mesures extraordinàries, amb la previsió que s’aniran eliminant amb el pas del temps. El problema és que jo encara em trobo en algun autocar de línia El Periódico (en català), i fins i tot sé on trobar La Vanguardia (en castellà) sense pagar.

A aquest fenomen se n’hi suma un altre: així com és habitual prescindir de la compra de determinat diari perquè te’l trobes a la cafeteria mentre esmorzes, també és veritat que el nombre d’usuaris que prenen un cafè a l’espera de llegir-lo ha crescut espectacularment, amb la tensió que es genera quan observes que hi ha més d’un individu esperant que t’acabis el croissant i marxis per caure sobre el diari ipso facto.

David Centol. Editor del Grup Comunicació 21.