Premsa de proximitat és memòria col·lectiva

De qui són els continguts generats per una publicació? La resposta fàcil és que són de l’empresa editora, ja sigui una societat limitada, una cooperativa, una associació, etc. I en són les propietàries perquè són les qui carreguen amb la responsabilitat de fer viable el projecte, pagant sous a periodistes, fotògrafs, lloguer d’oficines, etc. Per tant, és precisament per aquest motiu que l’empresa pot decidir aturar el projecte i tancar la publicació si es considera que deixa de ser viable. Arribats a aquest punt fatídic, un dia decidiran desconnectar el seu web i aquest deixarà de carregar-se. La publicació haurà deixat d’existir.

Ara bé, potser existeix una altra mena de propietat, que seria la social, i que implica als protagonistes del mitjà en qüestió; perquè si un mitjà decideix tancar, tots hi perdem una mica. Qualsevol publicació no deixa de ser una acta dels fets i gent que estan succeint en un espai o en un àmbit en concret. Si el diari digital del poble tanca, jo deixo de poder accedir a aquesta memòria col·lectiva; és a dir, una hemeroteca on s’hi ha escrit part de la meva història, la dels meus familiars, la dels meus veïns, etc. Vull dir que, si aquest diari digital desconnecta, ja mai més podré veure les fotos de la festa de Carnestoltes on hi sortia el meu fill; ni podré rellegir aquella carta que va enviar un veí explicant un problema i que va aconseguir que l’Ajuntament entengués que l’havia de resoldre; serà impossible rememorar la crònica trepidant d’aquell partit de futbol del club local on s’aconseguia l’ascens… Tot quedarà perdut i deixarà d’existir per sempre.

“Potser si algun dia comencem a perdre aquesta memòria col·lectiva serem conscients de la importància que hi juga la premsa de proximitat en el relat de la nostra pròpia història”

El teixit de premsa de proximitat que hi ha a Catalunya és inèdit a nivell europeu. Quasi no hi ha poble, per petit que sigui, que no tingui algun tipus de publicació. A banda hi ha un munt de referents a nivell comarcal. I tots ells expliquen, amb més o menys habilitat, el present que estem vivint. I dia rere dia, tots aquests continguts es van acumulant en una gran crònica segmentada per pobles i ciutats que podrem consultar a través de l’hemeroteca. Potser se’ns fa estrany de donar-hi valor de tan normal com ens resulta, però potser si algun dia comencem a perdre aquesta memòria col·lectiva serem conscients de la importància que hi juga la premsa de proximitat en el relat de la nostra pròpia història.

Sovint –no sempre–, bona part de l’administració –no tota– ha deixat una mica aquests mitjans d’abast local i comarcal en un segon terme amb una mirada entre paternalista i condescendent, una mica com passa amb tot allò que forma part del “territori”; és a dir, fora de l’àrea metropolitana de Barcelona. Perquè queda lluny, i si queda lluny és que no és tan important. Com si aquestes publicacions es fessin perquè la gent del poble pugui estar entretinguda i passar l’estona, sense pensar en el gran impacte i calat local que tenen ni amb la força del planter que suposen. De fet, bona part dels periodistes més potents i més coneguts del moment provenen d’aquesta premsa del territori, i és gràcies a ella que han aconseguit aprendre l’ofici i fer-se un lloc fins a assolir la zona alta del sector. I de la mateixa manera que no podríem entendre les universitats sense les escoles de primària i secundària, tampoc podríem entendre els grans mitjans del país sense aquest enorme sotabosc que suposen els mitjans de proximitat.

“Només si, en última instància, no podem evitar el tancament d’un d’aquests mitjans, caldrà fer tot el que faci falta perquè la seva hemeroteca no desaparegui i pugui ser accessible de manera fàcil i àgil”

Suposo que tampoc estic dient res de nou. Tan sols miro de donar-li el valor que crec que li correspon a un teixit viu, dinàmic i d’una extraordinària capil·laritat social. Perquè com he dit abans, quan aquest teixit comenci a desaparèixer de manera evident, segurament lamentarem no haver-li donat més suport i haver-li proporcionat més recursos. Penseu que un gruix molt important de capçaleres locals van sorgir amb la transformació que va provocar la transició a finals dels 70 i primers dels 80. I si feu números, us adonareu que aquells joves inquiets de 20 i 30 anys que van crear bona part d’aquest ecosistema arreu del territori estan avui tots en edat de jubilació, de manera que, molts dels projectes que no han sabut trobar un relleu, senzillament arribarà un dia que tancaran i segurament moltes d’aquestes capçaleres no tindran continuïtat. Pobles que ja no disposaran d’un mitjà que redacti la realitat del seu present. I amb tot plegat hi perdrem la seva hemeroteca, que és la nostra memòria col·lectiva.

Per tant, crec que, des de les diferents administracions i des de les diferents associacions de premsa que existeixen, encara som a temps de treballar per mirar de donar continuïtat a aquests projectes, treballar fermament per ajudar a fer-hi un relleu –si s’escau– o, fins i tot, mirar de donar-hi sortida fomentant aliances amb altres empreses editorials, que a banda de donar continuïtat al projecte també podrien ajudar a mantenir llocs de treball. I només si, en última instància, no podem evitar el tancament d’un d’aquests mitjans, caldrà fer tot el que faci falta perquè la seva hemeroteca no desaparegui i pugui ser accessible de manera fàcil i àgil. Perquè aquests continguts són també del poble. Per això tots nosaltres hauríem d’aprendre a donar-hi el valor que es mereixen, que és immens.