Opinió

Problemes darrere l’abundància de mitjans

|2019-02-08T10:11:45+00:008 Febrer 2019|Comunicació21

Televisió de Catalunya ha de tenir canals infantils, culturals i altres temàtics, diuen alguns. El mateix se sent en altres països, alhora que ja hi ha les primeres corporacions audiovisuals públiques que comencen a tancar canals lineals que perden dia a dia audiència i opten per aspirar a continguts que es puguin trobar en el magma digital. A Espanya, com a França i altres països, malviuen una sèrie de canals de TDT que ningú havia demanat, i a Catalunya 8tv no ha aconseguit fer-se lloc en el paisatge del consum televisiu i malviu a l’espera d’una hipotètica salvació. Alhora, la difusió dels diaris i revistes en paper segueix un inexorable pendent cap avall sense remissió, amb unes estadístiques que fan feredat. En l’era de l’abundància de mitjans i altres recursos per a la comunicació, els ingressos digitals per publicitat no compensen la regressió dels que encara recapten en el paper en gairebé cap mitjà, malgrat les xifres màgiques que encara alguns com The New York Times airegen.

Els mitjans de comunicació han pogut viure tot al llarg del segle XX i el que portem del XXI perquè han disposat d’un model d’explotació econòmica basat en la simbiosi amb una altra activitat: la publicitat. La indústria publicitària va instal·lar-se sobre els suports de la premsa primer, i després la ràdio i la televisió, que li proporcionaven la massa crítica d’audiència per als seus missatges a canvi de subministrar-los els recursos econòmics necessaris per a dotar-se d’unes estructures professionals estables de producció i edició dels continguts, concebuts com a productes. Aquesta relació simbiòtica ha permès mantenir durant dècades un panorama molt fecund d’iniciatives periodístiques, i dels mitjans en general, que s’ha anat expandint i contraent successivament en funció dels vaivens de l’economia –i de retruc, de la despesa publicitària–, més enllà de les possibilitats que la innovació tecnològica ha permès en cada moment i de les necessitats comunicatives reals de la població.

Però l’arribada d’internet com a mitjà sobre el qual es produeix una part cada cop més gran de l’activitat humana ha modificat profundament el paisatge comunicatiu, alterant amb radicalitat els fonaments que el sustentaven. En primer lloc perquè la relació simbiòtica publicitat-mitjans s’ha trencat. En segon lloc perquè la desaparició de moltes de les barreres industrials que protegien els mitjans ha inundat aquest paisatge d’una oferta inacabable i amb nivells de professionalitat i estabilitat de les estructures molt diversos. I en tercer lloc perquè l’augment innegable del temps destinat pel conjunt de la població al consum dels continguts proporcionats per tot tipus de mitjans –és a dir, l’atenció col·lectiva als mitjans que s’entrega a la publicitat a canvi dels recursos econòmics– no ha compensat l’augment del volum total de despesa en producció de continguts. Simplificant molt: tot i que la tecnologia n’ha abaratit els costos, la necessitat de promocionar l’oferta per a descollar enmig de tanta oferta ha acabat dificultant assolir l’equilibri dels comptes d’explotació per a un nombre cada cop més gran de propostes comunicatives. Per acabar-ho d’adobar, la publicitat ha trobat a internet altres serveis amb qui maridar la relació simbiòtica, i això està facilitant que es desprengui de l’aliança amb els mitjans.

Com a resposta, des de la indústria mediàtica es ve apel·lant cada cop més a la necessitat que els usuaris i usuàries es facin càrrec de sufragar una part creixent del cost dels serveis informatius que reben, amb l’esperança de poder mantenir un model d’explotació que podem anomenar industrial: ingressos a canvi de producte.

Però en l’era de l’abundància informativa, des del meu punt de vista, als mitjans aquest canvi només els porta a la desaparició progressiva. Fa molts anys ja que l’usuari no paga sinó una petita part del cost del servei, i res fa preveure que això canviarà de cara al futur, sobretot quan els mitjans han perdut el monopoli de la intermediació comunicativa.

Per això, els queden dues solucions, que no són incompatibles. Una, buscar altres relacions simbiòtiques dins el sistema econòmic i social. L’altra, canviar el plantejament de lògica industrial cap a una “lògica de serveis” en continu: subministrar la informació com a servei i no com a producte, l’activitat editorial com a servei i no com a producte (en anglès, parlen ja de journalism as a service i de media as a service).

En la lògica de serveis de comunicació, com han proposat –amb una viabilitat econòmica encara per demostrar, pel seu caràcter de pioners– Netflix o Spotify i el fallit intent de Moviepass a les sales de cinema dels Estats Units, les persones usuàries paguen, en tot cas si no ho fa la publicitat, per un accés continuat i permanent al flux subministrat pels serveis editors, es diguin mitjans o plataformes. Ara, la premsa digital busca desesperadament instal·lar-se en aquesta modalitat, però és ben cert que els exemples esmentats, si funcionen, és per l’escassa competència encara de proveïdors al mercat. I aquest no és el cas de la premsa digital.

L’alternativa, que no s’exclou amb l’anterior, ni de bon tros, és buscar altres tipus de relacions simbiòtiques pròpies de l’era digital. O sigui, substituir la publicitat per un altre soci amb qui empaquetar el servei. Ara per ara, això només es pot donar convertint sense complexos els vells mitjans en plataformes de comerç d’altres productes i serveis aprofitant la penetració i credibilitat que molts encara mantenen, de manera que l’empaquetat conjunt subsidiï el cost de producció i distribució de la informació. Per a les empreses editores que no tenen capacitat per fer la transformació amb els recursos propis, l’alternativa passa per entrar de ple en el joc de les plataformes de comerç electrònic existent, com Amazon.

Una segona forma de simbiosi, ja experimentada a França per part de la premsa, es fonamenta en afegir aquest mitjà a l’oferta de mix de serveis (triple, quàdruple i ara potser fins a quíntuple) que proporcionen els operadors de telecomunicacions.

Una tercera via de simbiosi, a hores d’ara ja prou coneguda, la proporcionen les plataformes de comunicació en xarxa, buscadors i altres serveis agrupats sota l’equívoc nom de “xarxes socials” o “mitjans socials”. Google, Facebook, Twitter, Instagram, Snapchat i les marques que puguin anar sortint proporcionen la capacitat de simbiosi entre informació de rang professional subministrada pels mitjans tradicionals i la comunicació de tot tipus d’emissors, personals, empresarials i institucionals, amb un volum total d’atenció –i de coneixement dels usuaris– que permet atraure la publicitat com a mecanisme de finançament. Els intents de Facebook amb serveis com Live i ara Watch són primeres provatures, però el gegant de les xarxes ja ha anunciat que engegarà un servei propi de “notícies d’interès local” per a un nombre important de ciutats dels Estats Units, després dels conflictes amb els mitjans per trobar l’encaix dels seus continguts en els algoritmes que gestionen la comunicació amb els centenars de milions de persones que usen els seus serveis.

Alternativament, potser des dels mitjans (penso sobretot en els mitjans públics) es podria intentar fer el camí invers: aparellar el servei informatiu i altres continguts editorials propis amb un servei horitzontal obert a les comunicacions en xarxa d’usuaris, empreses i institucions, de tal manera que competeixin per liderar aquest format d’explotació integrat i de vinculació de serveis que internet com a nou medi natural de la comunicació assenyala.

En definitiva, la informació sempre s’ha comercialitzat empaquetada amb altres serveis. I és altament improbable que algun dia l’usuari pagui totalment el cost del servei informatiu. En tot cas, això quedaria per a propostes editorials de gran qualitat i sense competència real per la gamma de producte que proporcionen, potser més fàcil a escala local. I no abunden. Per això, potser amb internet es tanca l’era dels mitjans de comunicació com a institucions autònomes en la societat i s’obren nous temps per a l’organització de la informació.

Joan Maria Corbella, professor de la Universitat Pompeu Fabra.

Article publicat en el número d’hivern 2019 de la revista Comunicació 21.