De nou, la commemoració del 25 de novembre, Dia internacional per a l’eliminació de la violència envers les dones, ens obliga a preguntar-nos si els mitjans de comunicació avancen o no pel que fa a la qualitat informativa en relació amb els estralls de la violència masclista.
Partim d’una evident sensació de millora reconeguda en la vigència de diversos protocols de bones pràctiques que circulen sobre les taules de les institucions, associacions i redaccions de tota mena. Amb els anys, hem viscut avenços notables i, certament, s’han superat algunes tendències que tenien més a veure amb l’espectacularització del fenomen que no pas amb la informació. També és veritat, d’altra banda, que cal estar alerta amb els protocols pel que puguin generar també d’acomodació a noves rutines que sovint acaben sent poc operatives respecte als objectius perseguits: denunciar sense filtres ni embuts les violències masclistes de forma unànime i contundent.
Ara, però, estem davant d’una situació que dona a entendre un retrocés en el consens que havíem adquirit col·lectivament en considerar la violència envers les dones com una veritable xacra social. L’emergència impune de posicions que qüestionen la seva magnitud i les seves conseqüències, i que neguen la seva condició d’atemptat contra la llibertat femenina, ens hauria d’alertar encara més sobre la importància del seu tractament informatiu i editorial per part dels mitjans. La gravetat de l’impacte d’aquesta violència en els àmbits socials i familiars, amb efectes devastadors sobre fills i filles, víctimes directes en molts casos d’aquesta agressió sense pal·liatius, no ens hauria de permetre mantenir rutines que en el fons s’interposen a la claredat expositiva que la situació exigeix.
Alerta, doncs, amb l’efecte d’algunes accions comunicatives que, emparades per unes protocol·litzacions tècnicament assumides i guiades per les millors de les intencions, no reaccionen amb prou contundència davant l’aparició de missatges que qüestionen l’existència de la violència masclista i que posen en dubte els drets i les llibertats de les dones. A la llum del ressorgiment d’aquests discursos negacionistes, i amb l’ombra d’un retrocés indesitjat dels avenços assolits en aquest terreny, convé desconfiar de l’aplicació rutinària de recomanacions i intensificar, en canvi, la capacitat creativa dels mitjans per desplegar nous recursos comunicatius que, alhora que informin de manera escrupolosa, puguin remoure també els imaginaris; que siguin exigents respecte als mitjans necessaris per fer front al problema; que aprofitin el coneixement de les entitats i l’expertesa de les persones que actuen contra aquesta violència, i que, una vegada més, com han anat fent periòdicament, es comprometin al costat d’altres forces socials i institucionals a accelerar el procés de la seva eradicació.
