Les intimidacions, les amenaces i, finalment i lamentablement, les agressions feixistes han d’aturar-se immediatament. I el col·lectiu periodístic i els mitjans de comunicació són i han de ser peces clau per a la seva desaparició dels nostres carrers. És la seva responsabilitat en la conformació de l’opinió pública.

És cert que, després de l’agressió per part d’un policia espanyol al fotoperiodista Jordi Borràs, diverses entitats es van aplegar per denunciar aquest nou i gravíssim atac a un professional de la informació; obrint a més una línia de microfinançament per a la seva defensa, i que un cop superats els diners necessaris continua operativa per ajudar en altres processos judicials que afecten professionals del periodisme –i aprofito per convidar a col·laborar-hi.

Però no parlo d’accions solidàries, ben necessàries, sinó d’actuacions fermes, continuades i transversals que generin una imparable dinàmica de rebuig que impossibiliti per més temps el clima d’impunitat amb què aquests violents creuen –només creuen?– que actuen. Quines? N’esmento quatre:

Les línies editorials dels mitjans no poden quedar mudes davant d’aquesta violència. No algunes, no. Va per totes. No hi ha excusa ideològica. És més, els mitjans unionistes haurien de ser els més interessats en denunciar-les sense matisos, si volen respondre a criteris bàsics de responsabilitat professional. La tolerància amb la presència de símbols feixistes en moltes manifestacions espanyolistes dels darrers mesos no té cap justificació democràtica. O rebuig o complicitat disfressada.

Caldria posar fi a lamentables eufemismes que continuen descrivint aquestes agressions com a “baralles” entre col·lectius. No. Hi ha uns agressors i hi ha unes víctimes. La cura amb l’elaboració de la informació no ha d’impedir, mai, dir les coses amb claredat. L’ombra de l’autocensura, o si més no d’una mal entesa prevenció per no ser titllat de “periodista de trinxera”, plana sobre més d’un i d’una.

Tothom sabria esmentar en pocs minuts una bona llista de temes d’interès o preocupacions socials que, al llarg dels darrers anys, han estat motiu de llargues i contundents pressions mediàtiques a les formacions polítiques, per aconseguir que s’hi impliquessin de valent. Pressions que s’han traslladat a les rodes de premsa als parlaments, a les seus de partits, o en entrevistes de tota mena a dirigents i portaveus. Pressions, ben legítimes, que han portat, en molts casos, a què el posicionament polític hagi canviat o s’hagi aconseguit que determinada formació s’acabés “mullant” en una qüestió que, o els era incòmode, o directament l’estaven encobrint o si més no dissimulant.

Doncs bé, amb aquestes agressions, hi ha formacions que avui encara callen o intenten amagar determinats interessos, gens honestos, darrere la propaganda del suposat “clima de divisió”. Doncs caldria exigir-los que es manifestin clarament i que no s’amaguin darrere frases fetes per escapolir-se de l’escomesa, que diria el mestre Puyal. Com amb les línies editorials: o rebuig i condemna, o complicitat. Portem mesos patint un “a por ellos” que ha quallat en grups i individus que es pensen que poden actuar com els hi plagui davant la ciutadania demòcrata que no els agrada què porten al vestit o què expressen al carrer.

I finalment hi ha uns estaments que han de perseguir amb totes les eines legals existents –que són moltes– aquestes agressions. I han de donar explicacions del que fan i –sobretot– del que no han fet encara. Certament, els Mossos van partir amb especial cruesa la il·legítima intervenció del Govern espanyol, que va significar fins i tot aturar les tasques de seguiment que feien dels grups d’extrema dreta. Però, i ara? Només poden identificar agressors –alguns ben coneguts– i traslladar la denúncia als jutjats? I ha quelcom més en marxa? I pel que fa a l’administració de justícia: per què no es demanen responsabilitats per la continuada i persistent manca d’actuació de la fiscalia? No hi ha cap jutjat que estigui instruint investigacions contra aquests grups organitzats? Per què? No hi tenen res a dir els màxims responsables del TSJC? I la fiscalia general de l’Estat? I els ministres d’Interior i Justícia espanyols?

Prou. Ens hi posem?

Daniel Condeminas i Tejel, consultor en comunicació.

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram