Si en un lloc d’Europa la premsa local va ser la joia de la corona dels mitjans, aquest va ser França. Exercia un paper determinant, no només un cert paper, en la vida social del país veí. Tant era així que el 1996 l’ACPC catalana, que aleshores tenia de president Ricard Rafecas, va connectar amb el sindicat francès de la premsa setmanal per intercanviar coneixements. Aleshores presidia l’associació francesa el periòdic La Croix, de Tolosa de Llenguadoc.

Hi va haver una primera entesa i l’ACPC va ser convidada al congrés que es feia a Poitiers. La representació de la junta que hi va acudir va quedar corpresa per la fortalesa i el treball d’aquella entitat. L’any següent, el 1997, els hebdomadaris francesos van enviar una representació al congrés del 25è aniversari de l’ACPC. La seva ponència va ser tota una lliçó per als editors catalans. Els representants francesos, però, van copsar que els setmanaris catalans estaven a les beceroles del seu nivell empresarial i la relació no va continuar.

En la nota de premsa que es va fer del congrés de l’ACPC, jo mateix (aleshores vicepresident) vaig transcriure unes ratlles del butlletí de l’associació francesa: “Sens dubte, la premsa setmanal francesa és un dels mitjans de comunicació més reconeguts. La seva influència sobre la població està contrastada, no és exagerat dir que és el principal vector de format ideològic, davant la família, els professors a través de l’escola, l’empresa o la televisió”.

Certament, els nostres veïns van viure una etapa d’or. Les publicacions (equivalents a la nostra premsa comarcal), totes elles de pagament, tenien tiratges entre 30.000 i 100.000 exemplars i, a més, els seus editors varen ser els descobridors de la premsa gratuïta de reclam. Pràcticament totes les capçaleres tenien, com a mínim, un mitjà gratuït d’anuncis immobiliaris. I gairebé cap editor va invertir en una impremta, la impressió era externalitzada en els tallers de la premsa regional i també a Catalunya (Rotimprés, propietat de l’amo d’El Punt, imprimia una colla de setmanaris francesos). Els editors es van fer rics, alguns d’ells amb magnífics iots de propietat.

La història, però, va girar com un mitjó. Els editors regionals van obrir els ulls. Les seves impremtes eren testimonis dels tiratges –i per tant de les difusions– de la premsa hebdomadària i els seus gratuïts. Així que, de mica en mica, es van interessar per les capçaleres gratuïtes de reclam i ja després, quan aquestes perdien valor, van comprar una darrere l’altra les capçaleres setmanals més importants. Ha estat tan important l’absorció que l’Associació de la Premsa Setmanal ha passat a dir-se Presse Hebdomadaire Régionale (PHR).

ACRIMED, l’observatori dels mitjans, publica aquest mes de novembre, al seu web, un article en el qual Antonin Padovani escriu cruament que “la dilapidació de la premsa local francesa continua: la supressió de les sucursals locals, les retallades pressupostàries, l’adherència dels monopolis regionals…”. Però també reconeix que “davant dels grans grups de premsa, els hebdomadaris són una premsa alternativa que prima la investigació i es resisteix al sensacionalisme que l’envolta”.

La Presse Quotidienne Régionale Française (PQR) i la Presse Quotidienne Départementale (PQD)es troben dalt d’un vaixell amb via d’aigua. Aquesta és la conclusió d’una enquesta de Mediacités, mitjans locals i independents, que extreuen deu anys de contratemps a les premses regionals i departamentals diàries (respectivament, PQR i PQD). Resultat: pèrdua del 12,7% de personal de periodistes arreu de França, tanquen 108 editores locals, i grups de premsa que accentuen el seu monopoli per desafiar el pluralisme.

Tal com resumeix Mediacités, “entre la disminució, la prioritat que es dona a tota costa al digital i la pèrdua de pluralisme causada per la concentració de la premsa, PQR i PHR travessen per una fase molt difícil, amb pèrdua de publicitat”. Avui, anuncien els autors de l’enquesta, “només 17 departaments tenen almenys dos periòdics locals de grups diferents”, dues vegades menys que el 2009.

Aquests fenòmens, doncs, no són pas nous, però continuen augmentant a mesura que les lògiques de gestió de grans grups –Ebra, La Dépêche, Sipa – Ouest-France, etc.– guanyen terreny. En el que queda d’aquell deliciós paisatge periodístic local, els empresaris i altres industrials continuen fent mercat. Els principals grups de premsa regional juguen a la fragilitat dels més petits per comprar-los. Imposen als seus títols una gestió directiva (basada en la reducció de la mida i l’estratègia web), que té com a objectiu compensar el descens de la lectura (i per tant, la rendibilitat) que afecta la premsa en paper en general. I això amb el risc de perdre el que fa l’especificitat de la premsa local: el seu ancoratge al territori i la seva capacitat per explicar la vida política, ciutadana i associativa on juga.

Pel que dedueixo de l’enquesta de Mediacités, aquesta base principal dels grans propietaris de la premsa local s’uneix a una important dependència de la publicitat institucional i industrial, que dificulta la producció d’informació de qualitat. Una dependència que albiro lluny de ser aïllada.

Com assenyala Mediacités: “A França, el 2017, es van registrar 13.700 milions d’inversions publicitàries, inclosos entre 600 i 700 milions d’euros per a diaris regionals i setmanals (segons estima l’IREP, associació interprofessional del sector de la publicitat i la comunicació). Les marques Renault i Peugeot lideren la carrera a escala nacional, però els grans anunciants locals són les cadenes de supermercats (Intermarché, Carrefour, E.Leclerc).

A parer meu, més enllà de les crítiques necessàries a la guerra de licitació de diversos fets (on hi guanya la PQR), o del seguiment cap a les autoritats locals, és evident que la influència dels editors, les limitacions econòmiques i humanes que imposen, deixa poc marge per a la investigació independent, bandera que havien enarborat amb orgull els hebdomadaris. Tot plegat porta a un conformisme que arriba al seu punt àlgid, segons el periodista Antonin Padovani, en les darreres eleccions europees, durant les quals la gran majoria del PQR “va complir, a les normes de l’art, els requisits d’una altra operació de comunicació orquestrada d’Emmanuel Macron pocs dies abans de la votació: publiquen el mateix dia una entrevista llegida i validada per la presidència”.

Retornant al treball de Mediacités, en contraposició a la caiguda dels periòdics del PQR, a la premsa local independent francesa no li falta vitalitat. Alguns mitjans de comunicació es desenvolupen en línia i posen molt èmfasi en el treball investigador. És el cas de Mediacités mateix, però també de Le Poulpe, a Normandia; de Far Ouest, a Bordeus; de Rue89, a Estrasburg, Bordeus i Lió; de Marsactu, a Marsella… per citar-ne alguns. Tot i que revifen el principi d’un “contrapoder” local, aquestes iniciatives sovint, però, es limiten a les grans ciutats i romanen absents de les prestatgeries dels quioscos o de les prestatgerises del mercat. També hi ha, segons Padovani, alguns petits mitjans que intenten trobar un ancoratge local a ciutats i territoris que escapen als grans grups. Lentament, neix una xarxa de periòdics familiars independents, amb tons lliures, satírics, de vegades militants, que es distribueixen als mercats o a les botigues de queviures del poble, a preus gratuïts o irrisoris; tots testimonien una premsa local emancipada de la PQR.

Com està passant també a Catalunya, es manté la precarietat en aquests petits mitjans familiars o fruit d’una cooperativa, implicant sovint el compromís de periodistes que redueixen les seves condicions laborals, presoners de la vulnerabilitat financera. També com aquí, a França la supervivència d’una premsa de paper local veritablement independent és difícilment dificultosa per les demandes de mordassa i altres formes de censura, tant de les autoritats locals com d’empresaris rics i poderosos que es disgusten amb un modest periòdic local per una informació independent.

Arran de les vicissituds del setmanari La Voix du Nord (de Lilla, al Nord de França), escanyat per la seva pròpia i gran empresa, s’han alçat moltes veus, com denuncia Mediacités: “En aquest context, el sector no hauria de promoure l’ocupació, millorar la vida dels homes a tot el planeta, en lloc de satisfer l’avarícia dels capitalistes? Perquè atemptar contra una premsa local que duu a terme un procés d’informació real, sense limitar l’expressió d’opinions”.

Evidentment, avui la premsa setmanal francesa ja no pot ser el mirall dels mitjans de proximitat catalans, però això no vol dir que no continuï tenint on aprendre. Podem donar un ràpid cop d’ull ràpid al mapa de França: hi ha 229 capçaleres setmanals que pertanyen a grups regionals del SPHR, les quals cobreixen gairebé completament l’hexàgon. Podem distingir fàcilment la distribució geogràfica i estratègica dels quinze grups de premsa de PHR. Al nord-oest, els 77 diaris de l’armada de Publihebdos envolten La Manche Libre i Le Courrier Cauchois. Per la seva banda, Nord Littoral i Sogémédia comparteixen els Alts de França. Una altra flama setmanal apareix a la regió d’Alvèrnia-Roine-Alps on hi són presents els grups Centre France, Le Messager o Tout Lyon. Al sud-oest, clamen Le Courrier Français, Aux Éditions du Phare o el Group Sud Ouest.

Mentrestant, 64 setmanaris independents omplen espais buits o competeixen amb els grans grups al seu territori. Hi ha una excepció, al departament de Mosa, on no hi ha cap diari local. Per contra, el departament del Nord és el que més títols proporciona, 12; el segueixen Calvados i Eure, que tenen cadascun 8 capçaleres al seu territori.

Aquest estiu, les capçaleres que pertanyen a l’associació Presse Hebdomadaire Régionale van desenvolupar el seu congrés a Dijon. Un dels temes tractats amb més èxit va ser: Com renovar els modes de tractament de la informació, els formats periodístics i els angles d’enfocament? Com destacar davant d’un canvi de lectura i una major competència? No pas gens lluny del que s’ha tractat enguany en les assemblees de les entitats catalanes de mitjans de proximitat ACPC i AMIC, o en el Congrés CIMP organitzat per l’AMIC amb el suport de Mediàtic. Amb més o menys sort comparteixen camí, només que l’amplada de via és diferent.

Estanis Alcover i Martí, periodista i consultor de comunicació.