De sobte mires el rellotge, com sempre fas tard, agafes el mòbil i envies un SMS al Dídac: “Arribo 10’ tard. F”. Mentre prems l’OK per enviar el missatge, recordes un fragment d’una cançó del grup Estúpida Erikah, cantada amb la veu inconfusible del Lluís Bòria. “Seré com un cometa que ha entès, que no hi ha pressa en l’espai, quan és un lloc tan gran”. Penses que algun dia hauries d’assumir que no perquè vaguis més de pressa pel món la Terra gira més a poc a poc. Malgrat tot, acceleres el pas.
Arribes. Saludes i planteu la càmera en el jardinet de l’Ateneu Barcelonès, aquest lloc privilegiat i tranquil a tan sols uns metres de la Plaça de Catalunya. Quan finalment acabeu l’entrevista, el sol surt tímidament. Recolliu els trastos: els tres peus, el micro i la càmera. Tota la feina d’enregistrar ja està enllestida, ha estat relativament fàcil i el contingut recollit molt interessant. Penses: aquí s’acabava la fase amable del procés de fer una producció audiovisual.
Era la darrera entrevista que teníeu prevista, la darrera entrevista per al reportatge que estàveu produint per a AulaMèdia: Una mirada crítica. Era un títol provisional, per situar-vos i sobretot per situar els entrevistats –els “sospitosos habituals”, com deia irònicament el Vicent Partal– per proposar-los aquest exercici davant els mitjans de comunicació i extreure de darrere la seva mirada una resposta reflexiva i crítica.
–Crec que tenim un bon material –et diu el Dídac orgullós–, ara caldrà donar-li forma.
–Realment el contingut és molt potent –li respons donant-li la raó.
Però de fet tu ja estàs pensant en el següent pas: l’estructura. Penses que realment ara comença la feina mes feixuga: la d’editar. De fet ara comença la “construcció real” del reportatge audiovisual. Seleccionar, tallar, descartar, enganxar… són expressions que només de pensar-les ja t’atabalen. Sort que ja heu decidit una cosa clara, les cinc entrevistes aniran íntegres en el DVD com a extres.
Baixeu per aquella escala neoclàssica i sortiu de l’Ateneu; la gentada que hi ha passejant per les Rambles us torna a la realitat més crua. Intercanvies amb el Dídac algunes idees sobre el muntatge del reportatge. Ell ja t’ha avançat algunes propostes de transició entre un tema i un altre, i tu –com sempre prudent– li dius:
–Bé, caldrà veure com queda en pantalla.
És curiós el procés de creació en l’àmbit audiovisual. Mires enrere, recordes la idea primigènia sobre un tros de paper; una posterior i llarga xerrada per telèfon amb l’Olga per explicar-li com seria el reportatge: quins serien les persones que volíeu entrevistar, quina era la vostra intenció final del reportatge. De tot allò feia només unes setmanes i ja semblaven mesos.
Precisament, aquell mateix dia, quan vas arribar a casa, a l’ordinador et vas trobar un correu electrònic del programa Paral·lel 40 de TV3 que deia “produïm el teu documental”. Si volies participar et demanaven la sinopsi, la descripció dels personatges, el tractament que volies donar-li al documental i el teu currículum. El tema havia de ser una història per encabir-la en 30 minuts.
–Que fàcil sembla… no?
Francesc-Josep Deó. Director d’AulaMèdia.
