Una piulada del professor i periodista alemany Steffen Grimberg em va cridar l’atenció. “Si no hi hagués premsa de proximitat, hi hauria un desert de notícies locals”. Aquesta afirmació em mou a conèixer més sobre Grimberg i els mitjans locals. Com passa a casa nostra, l’editor reconeix que els diaris locals alemanys es troben en un dilema. Tothom vol la seva informació, perquè aquesta és la millor manera d’esbrinar què està passant a la seva porta. No obstant això, ens diu, molta gent no té gens clar d’on prové aquesta informació local i, per tant, consideren prescindibles els mitjans locals. Afirma que als editors els és cada cop més difícil finançar la premsa de proximitat. Com a conseqüència, quan mor un periòdic, els polítics es posen les mans al cap i pensen que haurien d’haver ajudat amb subvencions. Però ja és massa tard.
A primera vista, la premsa de proximitat sembla antiga en l’era digital; el que hi ha a l’edició impresa és inevitablement “d’ahir”. Després de tot, el paper encara s’ha d’imprimir durant la nit i lliurar-lo als seus lectors a primera hora del matí. Però aquests fa temps que s’han informat a internet o en altres mitjans. És cert això? Grimberg creu que no. De fet, ens diu, la major part de la informació local a internet o a la ràdio local prové del periòdic local.
Si no existís la clàssica redacció local, a Catalunya també hi hauria un desert de notícies de proximitat. Però el periòdic “de casa” necessita l’edició impresa perquè encara hi guanya més diners. És cert que cada cop hi ha més gent disposada a pagar també per les notícies i el periodisme en línia. Però no n’hi hauria prou per recaptar les sumes que costa una redacció local clàssica, tot i petita.
Pel que fa a la importància del periodisme local, tothom hi està d’acord, diu la professora de periodisme Wiebke Möhring, responent a Grimberg. “Els ciutadans volen que el periòdic local jutgi obertament els poderosos i els prepotents de la seva ciutat i els faci preguntes crítiques. Al mateix temps, defensen que el mitjà també hauria de ser una cosa així com un defensor de la comunitat; és a dir, hauria de defensar els interessos de la ciutat, la comarca i la seva gent”.
Una cosa així no es pot aconseguir només amb converses de carrer o missatges o publicacions a les xarxes socials. “Per descomptat, les converses personals sempre han estat un factor molt central en la comunicació local. I crec que no hi ha millor font per esbrinar què passa a la casa veïna que els veïns del voltant”, escriu Möhring, que treballa a l’Institut de Periodisme de la Universitat Tècnica de Dortmund. “Però les converses quotidianes i les publicacions que rebo a les xarxes socials no em poden donar una imatge exhaustiva del que està passant realment a la ciutat”. “No puc confiar que em presentin una selecció dels temes realment importants. O que aquests temes, tot i que ara mateix no siguin de molta actualitat, encara s’estan tractant”, diu Möhring. Això és exactament el que fa el periodisme de proximitat amb la seva obligació de vigilar i mantenir el deure de cronista.
La informació és l’actiu essencial per complir amb la tasca pública del periodista. Els redactors parlen amb els denunciants, investiguen i han de ponderar, seleccionar i classificar la informació segons la seva importància perquè el resultat final sigui un reportatge informatiu, entenedor i veraç.
Per cert, el dret a la informació i la llei de transparència obliga totes les autoritats a respondre de manera veraç i completa les consultes dels periodistes, llevat que hi hagi interessos legítims en el secret per part de l’Administració, les empreses afectades o els particulars. És evident, doncs, que una autoritat que amenaci un periòdic amb no facilitar informació als seus periodistes en el futur si es publica un article que li resulta desagradable, ignora el dret a la informació. Dret que pertany tant al mitjà local com al primer rotatiu del país.
I els polítics?
Els polítics de Catalunya saben que el periodisme local és vital per a la democràcia. Permet la ciutadania demanar comptes al govern local i als seus serveis públics de les decisions que poden afectar la seva vida quotidiana. Aquest mateix periodisme també pot ajudar a construir la cohesió comunitària, donar suport a l’activitat econòmica local i proporcionar una via d’entrada al periodisme com a professió.
Ara bé, no és fàcil que els polítics defensin obertament la necessitat d’un suport als centenars de capçaleres de proximitat, i menys encara quan no han estat capaços de moure un dit quan alguns periòdics locals passen veritables problemes econòmics que, en algun cas, els ha obligat a plegar, com a mínim la versió en paper.
Qualsevol alcalde sap que els ingressos tradicionals dels editors de proximitat s’han enfonsat a mesura que la gent llegeix cada cop més notícies en línia. Les audiències més reduïdes per a les notícies locals fan que el canvi a models de negoci digitals, basats en publicitat o subscripcions en línia, sigui especialment difícil. Malgrat això, a casa nostra hi ha una bona colla d’editors amb una varietat de models de negoci innovadors, demostrant que el sector té un futur sostenible si se li dona suport adequadament per adaptar-se al nou mercat.
Cal dir que el veritable suport existent al periodisme local tendeix a dirigir-se als editors més grans i amb diversos títols. Cada vegada més, el mercat de notícies de proximitat està més concentrat, la qual cosa ha assegurat la pervivència d’algunes capçaleres. El més recomanable, però, fora que els governs locals, territorials i nacional treballessin d’una vegada per aconseguir més suport al periodisme local, sobretot als editors més petits, molts dels quals –amb un colossal esforç– impulsen la innovació que podria ajudar a mantenir el sector en conjunt.
També hem de considerar el paper de Google i Meta. Ambdues empreses financen programes a Europa per donar suport a editors o formar periodistes. La majoria dels editors de mitjans de proximitat utilitzen aquestes plataformes per atraure trànsit web als seus propis llocs, la qual cosa ajuda a obtenir uns pocs ingressos digitals. Però, com denuncien algunes organitzacions professionals d’editors i periodistes, inclosa l’Autoritat de la Competència, el domini del mercat d’aquestes plataformes i la confiança dels editors de notícies en elles ha creat un desequilibri de poder, el que significa que els petits editors no poden negociar adequadament una relació comercial justa.
Se suposa que el Govern de l’Estat evitarà els errors d’altres països i vetllarà perquè el seu nou règim favorable a la competència no exclogui els petits editors de proximitat.
“Els polítics poden recuperar de manera seriosa la publicació d’avisos públics des dels ajuntaments i les diputacions”
I què poden fer els polítics, a més de reconèixer la vàlua del periodisme local i el sacrifici dels editors correspostos generosament pel públic? Poden fer moltes coses. Primer, des del Parlament, posant fil a l’agulla a una llei de protecció de la premsa local i comarcal, patrimoni històric de Catalunya. Una llei semblant a l’audiovisual, protegint aquest sector de la comunicació tan transcendent com poc considerat.
Segon, recuperar de manera seriosa la publicació d’avisos públics des dels ajuntaments i les diputacions. Una publicitat desapareguda majoritàriament per desídia i per desinterès vers els mitjans de proximitat. En el segle XXI les coses es fan diferents? Diferenciades, sí, però no desaparegudes. Com fer-ho, avui que tot es pot fer de pressa i més senzill?
Tenint a mà Google News Initiative, es pot promoure un portal d’anuncis i avisos. Aquesta fora una tasca per responsabilitzar-ne les associacions catalanes d’editors de mitjans locals, ACPC i AMIC. Ho acaba d’endegar al Regne Unit la News Media Association. L’entitat ha obert un portal d’avisos públics, una plataforma en línia que reuneix els nombrosos anuncis públics de l’administració.
La “gràcia” és que primer aquests anuncis han de publicar-se al mitjà de la ciutat o comtat que correspongui. Després, tots passen cap al portal, que ha estat finançat per Google News Initiative. Diguem, també, que el portal només agrupa els avisos públics publicats per editors membres de la NMA; és a dir, no és una llista completa, però és un reclam per als mitjans associats.
És imprescindible, això sí, que el Parlament reiteri l’exigència legal a les autoritats locals de publicar notícies sobre avisos públics als mitjans de proximitat. Aquest fet aporta als editors britànics uns ingressos de 40 milions de lliures a l’any. Uns 10 milions de lliures procedeixen d’avisos de planificació i urbanisme, i la resta està format per altres tipus d’avisos, com ara llicències de trànsit, d’obertura d’establiments, etc.
No és pas res nou. Fins fa dues o tres dècades, els anuncis oficials ajudaven i molt els comptes dels periòdics locals. De mica en mica, el costum va anar desapareixent i la desídia de ves a saber quants ha fet que desaparegués del tot.
A tall d’exemple: quan es va presentar el portal d’avisos públics al Regne Unit, el director executiu de Newsquest, Henry Faure Walker, va revelar que, per a alguns diaris locals, els anuncis d’avisos oficials suposen ara gairebé la meitat de tots els ingressos publicitaris.
La fórmula és senzilla. Si les administracions decideixen, novament i de manera massiva, inserir a la premsa de proximitat els anuncis oficials, aquests passarien automàticament a un portal amb tots els anuncis publicats pels membres de les associacions d’editors i es mostrarien en una única plataforma, sigui en un mapa o com a llista. Al Regne Unit, cada avís apareix al costat del logotip del diari que l’ha publicat. Només en 15 dies, segons la News Media Association, el portal “mostra més de 10.000 avisos en directe, amb una mitjana de 2.500 avisos afegits per editors locals cada setmana”.
Es pot accedir a la plataforma a través del seu lloc web, que permet als lectors cercar avisos rellevants pel seu codi postal, o bé a través del lloc web dels diaris locals associats a la NMA.
Per poc que si posin, els polítics poden fer bastant més del que fan pel futur de la premsa de proximitat
Segons Press Gazette, el portal aborda un problema amb el règim d’avisos públics existent, pel qual els anuncis d’una sola àrea podrien estar dispersos en diverses publicacions. En l’acte de presentació del portal a les cambres del Parlament britànic, Faure Walker va dir: “Com la majoria de coses en el món editorial, el portal es basa fonamentalment en una raó econòmica, principalment el reconeixement que els anuncis públics s’han convertit en una de les categories publicitàries més grans per a moltes capçaleres de proximitat”.
Faure Walker va manifestar que “garantir que tenim un model sostenible per al periodisme local i que tenim una estratègia sòlida per al futur és pràcticament l’objectiu principal de totes les empreses editorials locals que són aquí avui… Per donar suport a aquesta activitat realment important, volíem exposar aquests avisos a l’enorme i compromès públic en línia que ara les capçaleres de proximitat tenen, de manera que aquestes audiències en línia poguessin estar informades i tenir fàcil accés a la informació d’interès públic realment rellevant que hi ha dins d’un anunci públic. I m’atreveixo a dir-ho: informació d’interès públic que, de vegades, els gabinets de premsa dels ajuntaments prefereixen no donar a conèixer”. Vet aquí un gran servei públic que, al mateix temps, dona suport als editors de proximitat.
Dues coses més abans d’acabar. Els membres de la NMA no han de pagar res –més enllà de les seves quotes– per incloure’s en el pla. I les editorials només digitals se’n queden fora: la legislació britànica d’avisos públics estableix que els anuncis dels ajuntaments es publiquin en format imprès.
Com hem vist i per poc que si posin, els polítics poden fer bastant més del que fan pel futur de la premsa de proximitat. Manca voluntat i reconeixement del paper d’aquests mitjans des de la seva mateixa promoció. Que no és poca.
Estanis Alcover i Martí, periodista i consultor de comunicació.
