Gairebé com a complement de l’article de l’editor de Comunicació 21, David Centol, titulat La verema s’ha acabat, on descrivia la no-verema, justament, d’aquest 2012 en el sector dels gratuïts, em permetreu explicar-vos l’absoluta nul·litat d’acció en els gratuïts que ens dedicàvem als immigrants per part del Govern de l’Estat espanyol.
Ho faig perquè s’acaba de constatar que l’últim supervivent dels gratuïts per a immigrants, Latino, ha baixat la persiana definitivament després de passar de periodicitat setmanal a quinzenal durant els mesos de juny i juliol, i no tornar al carrer aquest mes de setembre passat.
Abans, a la primavera de 2012, l’altre gratuït setmanal dedicat a informar i comunicar als immigrants, Sí se puede, El Periódico de la Integración, va tancar després d’unes maniobres estranyes dins el grup editorial madrileny Negocio, que se’l va vendre a un grup constructor per pagar deutes…, deixant al carrer una vintena més de treballadors sense abonar-los les nòmines ni les indemnitzacions corresponents.
Abans ja van anar caient tota una sèrie de mensuals: la revista que s’impulsava des de la Federació d’Entitats Llatinoamericanes de Catalunya (Fedelatina), titulada ocurrentment Catalina, que va deixar d’existir a finals de 2011, o Latinoamérica Exterior, que ho va fer a principis de l’any passat, o Toumaï, que només existeix en format PDF a descarregar des del seu web.
Tot plegat té un responsable que és el Govern de l’Estat espanyol, que a partir de la Llei d’estrangeria és el titular de la competència d’acollida i integració dels immigrants a Espanya. Doncs bé, els Pressupostos Generals de l’Estat, com és obvi, contemplen des de l’any 2000 una partida destinada al Fons Estatal d’Acollida i Integració, que bàsicament serveix per enviar a les comunitats autònomes diferents partides de diners perquè siguin aquestes administracions qui aculli i integri els immigrants.
Perquè tingueu en compte la magnitud de la tragèdia actual, d’aquest fons estatal, l’any 2010 la Generalitat de Catalunya va disposar de 42 milions d’euros, que va destinar a atendre des de les aules d’acollida del sistema públic d’ensenyament fins als mediadors culturals dels CAP, o a inserir publicitat institucional als gratuïts per a immigrants perquè els seus lectors vegin que també ells poden ajudar a no cremar els boscos en la campanya d’incendis anuals de l’estiu.
L’any passat, aquests 42 milions van quedar reduïts a 15, amb la qual cosa els gestors de la immigració a Catalunya van fer autèntics malabarismes per atendre tots els serveis sense que pràcticament es notés aquest desequilibri pressupostari de gairebé una tercera part respecte l’any anterior, quan ja van ser unes desenes de milions d’euros menys que els de 2009.
I com es va fer això? Doncs de la mateixa manera que s’ha fet en altres serveis de centrifugació del dèficit econòmic per part del Govern central, que altres administracions públiques catalanes com ara diputacions i ajuntaments amb suficiència financera ajudin la Generalitat.
La gota que fa vessar el got és la nul·la dotació pressupostària del Fons Estatal d’Acollida i Integració d’enguany, ja que per atendre la immigració, aquest 2012 el Govern del PP ha destinat 0 euros. Aquesta dada no els treu la son a qualsevol de les 17 comunitats autònomes que no siguin Catalunya, Madrid, València, Múrcia o Andalusia perquè pràcticament no tenen estrangers als seus respectius padrons municipals, però a casa nostra, on des de l’any 2000 “hem integrat” més d’un milió i mig de persones, aquesta és una decisió política molt greu.
És fàcil d’entendre, doncs, que per a les publicacions gratuïtes dedicades a la immigració, que no és que visquessin de la subvenció i la publicitat institucional, aquestes partides publicitàries eren importants en el seu compte de resultats i els ajudaven molt a què altres clients importants veiessin que si les administracions hi eren, doncs ells també (caixes i bancs amb fundacions importants, etcètera).
Desapareguts aquests ingressos que podríem qualificar d’importants, la sostenibilitat com a negoci no és que fos dubtosa, sinó impossible.
Jordi Olivella i Alier. Exdelegat a Barcelona i Catalunya de Sí se puede, El Periódico de la Integración.
