La irrupció de la intel·ligència artificial en els sectors de la creació de continguts ha accelerat de sobte un gran debat sobre el futur del periodisme i de la comunicació que l’eclosió de les xarxes socials i, abans, la revolució d’internet ja havien suscitat. Repte o amenaça? Aquests darrers mesos el ChatGPT és un dels temes més comentats, i les veus i opinions estan dividides… Tothom que n’ha fet proves acaba esfereït de la potencialitat que té. Com en els primers temps de la revolució industrial, també han aparegut luddites que auguren conseqüències catastròfiques en el mercat laboral i proposen, en conseqüència, posar-hi límits.
Ningú pot negar l’enorme impacte d’unes eines que, en la seva primera generació, són capaces d’escriure bé, de crear resums molt ben elaborats, de generar pòdcasts a partir de quatre idees o de muntar vídeos informatius sense necessitat de cap estudi, càmera o equip de presentadors. I tot això, molt ràpidament, i per tant el potencial impacte que pot tenir és molt més que el que van tenir internet sobre els diaris i les xarxes socials sobre les pàgines web.
En el seu recent llibre, La democràcia mor al núvol (La Magrana, 2023), l’enginyer informàtic, empresari i divulgador Josep Maria Ganyet tracta el tema de la intel·ligència artificial i com està redefinint la ciència, la tecnologia, els negocis, la política i la societat en general. La portada, per cert, està dissenyada per una IA, la primera que publica Penguin Random House d’aquest estil. El llibre és molt recomanable, escrit de manera planera i capítols curts, de manera que ho entengui tothom, des de “la meva mare fins a un senyor d’Ohio”, i deixa clar que ja no hi ha marxa enrere, que estem davant d’una revolució sense precedents en la història de la tecnologia. Amb tot, Ganyet es declara un tecnooptimista escèptic, afirmant que “fa més por l’estupidesa natural que la intel·ligència artificial”.
Però com afecta la IA la creativitat? Un cas sonat és el del fotògraf alemany Boris Eldagsen, que va guanyar el prestigiós Sony World Press Award amb la fotografia Pseudomnesia, representant dues dones d’edats diferents, creada amb IA. Eldagsen va posar el prestigiós premi en un greu dilema quan no va acceptar el guardó: va revelar que va fer servir intel·ligència artificial, i va denunciar que la IA i la fotografia són dues entitats distintes que no poden competir en un premi de tal importància. La polèmica ha generat un ampli debat que va més enllà del món de la fotografia, que s’estén a tots els àmbits de la creativitat.
El periodisme que valdrà la pena de llegir o escoltar serà el que sabrà proposar-nos la diferència, el que serà autèntic.
És natural, doncs, que s’alcin algunes veus apocalíptiques anunciant la fi del periodisme (com a mínim), o almenys la fi del periodisme tal com l’hem conegut fins ara. En una mateixa generació s’haurà assistit a l’esplendor i mort dels diaris; una mateixa promoció de periodistes haurà assolit des de les tirades i vendes més altes de la història de la seva capçalera fins a la caiguda dramàtica de vendes i lectors. Un mateix columnista haurà viatjat en pocs anys de la fama i la influència màximes a la marginació i irrellevància, i no pas a conseqüència de la pèrdua de qualitat o d’interès de la seva feina.
Malgrat tot això, el periodisme no s’acaba. Potser s’acaba el periodisme que no s’adapta, però no l’ofici ni la feina de comunicar. S’acaba un periodisme adotzenat, previsible, mediocre: aquest serà segurament substituït, i de manera molt més eficaç, per la intel·ligència artificial. El periodisme que no llegeix, que no contrasta prou, que no investiga, que no escriu bé, que no té veu pròpia… té raó de sentir-se amenaçat. Però no per la tecnologia, sinó per falta de mercat: ningú no pagarà el preu de capçalera de cap diari, ni se subscriurà a cap servei de contingut, que no marqui la diferència. I la diferència és el fet més humà que pot existir: cada ésser humà és diferent, amb capacitats diferents i amb habilitats úniques.
El periodisme que valdrà la pena de llegir o escoltar serà el que sabrà proposar-nos la diferència, el que serà autèntic, que sabrà apel·lar també a la nostra pròpia diferència parlant-nos amb la llengua amb la qual somiem, que ens parlarà dels temes que conformen el nostre marc de referència i no el que han decidit des de la costa oest dels Estats Units o el sud de la Xina.
La intel·ligència artificial no ens ha de fer por; ens hauria d’espantar la nostra incapacitat de dirigir-la, de dominar-la. Per això cal regular, i formar des de les escoles i les universitats. I això sí que ho poden fer els humans molt millor que les màquines.
Marcela Topor, periodista i directora de la capçalera Catalonia Today.
Article publicat al número de primavera 2023 de la revista Comunicació 21.
