Quinze anys després

Es diu que els periodistes tenim la pitjor professió del món, perquè ens toca parlar de la veritat. I la veritat, com se sap, és interpretable o incòmoda. Recupero una frase d’André Gide: “Creu en els que busquen la veritat i desconfia dels que l’han trobat”.

Així doncs, per trobar la nostra veritat (la del gremi) i amb el canvi de segle i mil·lenni, vaig pensar en un projecte (aleshores) singular que permetés contribuir precisament a parlar de nosaltres, o sigui del sector que ens agrupa i cohesiona, i que és tan meravellosament heterogeni i eclèctic.

Comunicació 21 naixia en paper. Un paper molt similar al que tenen a les mans els professionals que han rebut la nova revista; de fet, idèntic paper fabricat amb cel·lulosa (això no ha canviat).

I com ara, ja se sentien els il·lustrats de tota mena vaticinant l’extinció del paper (amb això tampoc hi ha res de nou). Les coses a la xarxa encara eren primàries: la velocitat era paquidèrmica, no existia l’ADSL, ni la fibra òptica, ni cap tipus de gadgets que ens han transformat la vida. Fa quinze anys tot eren conjectures (com ara) i recordo que, en aquell moment, ja s’entreveia un canvi de paradigma que el nostre sector no està tolerant gaire bé.

La qüestió és que naixia la revista Comunicació 21 i, poquet després, un portal web d’efímera vida, que va donar pas a una reformulació del projecte editorial, nova publicació, nou web més professional i, finalment, el portal que avui coneixeu i que reestrenarem aquest setembre.

Quinze anys després el panorama és brutal. El sector ha patit la pitjor crisi possible, una tempesta perfecta que ha esquilat editores, ràdios i teles sense pietat, amb nocturnitat i traïdoria. Una crisi que s’ha aprofitat (o desaprofitat) per a tot, i que, amb l’inqüestionable mòbil econòmic de fons, ha posat de genolls tot un gremi (empresaris i professionals) remant a contracorrent. Estem al final del túnel? O el túnel és ja el destí final?

La nova revista pretén contribuir modestament a clarificar, posicionar i ordenar idees i fets (no només dades) per contextualitzar-les i buscar la reflexió pausada, tranquil·la, fugint de la immediatesa que ho absorbeix tot i no ens deixa marge. Amb una periodicitat semestral i en paper (algú ja ha dit que això és vintage) no es pot pretendre res més que ser útils des de la distància i amb la perspectiva que dóna el temps. I ser útil avui en dia no és pas poca cosa.