Es diu que els periodistes tenim la pitjor professió del món, perquè ens toca parlar de la veritat. I la veritat, com se sap, és interpretable o incòmoda. Recupero una frase d’André Gide: “Creu en els que busquen la veritat i desconfia dels que l’han trobat”.

Així doncs, per trobar la nostra veritat (la del gremi) i amb el canvi de segle i mil·lenni, vaig pensar en un projecte (aleshores) singular que permetés contribuir precisament a parlar de nosaltres, o sigui del sector que ens agrupa i cohesiona, i que és tan meravellosament heterogeni i eclèctic.

Comunicació 21 naixia en paper. Un paper molt similar al que tenen a les mans els professionals que han rebut la nova revista; de fet, idèntic paper fabricat amb cel·lulosa (això no ha canviat).

I com ara, ja se sentien els il·lustrats de tota mena vaticinant l’extinció del paper (amb això tampoc hi ha res de nou). Les coses a la xarxa encara eren primàries: la velocitat era paquidèrmica, no existia l’ADSL, ni la fibra òptica, ni cap tipus de gadgets que ens han transformat la vida. Fa quinze anys tot eren conjectures (com ara) i recordo que, en aquell moment, ja s’entreveia un canvi de paradigma que el nostre sector no està tolerant gaire bé.

La qüestió és que naixia la revista Comuni­cació 21 i, poquet després, un portal web d’efímera vida, que va donar pas a una reformulació del projecte editorial, nova publicació, nou web més professional i, finalment, el portal que avui coneixeu i que reestrenarem aquest setembre.

Quinze anys després el panorama és brutal. El sector ha patit la pitjor crisi possible, una tempesta perfecta que ha esquilat editores, ràdios i teles sense pietat, amb nocturnitat i traïdoria. Una crisi que s’ha aprofitat (o desaprofitat) per a tot, i que, amb l’inqüestionable mòbil econòmic de fons, ha posat de genolls tot un gremi (empresaris i professionals) remant a contracorrent. Estem al final del túnel? O el túnel és ja el destí final?

La nova revista pretén contribuir modestament a clarificar, posicionar i ordenar idees i fets (no només dades) per contextualitzar-les i buscar la reflexió pausada, tranquil·la, fugint de la immediatesa que ho absorbeix tot i no ens deixa marge. Amb una periodicitat semestral i en paper (algú ja ha dit que això és vintage) no es pot pretendre res més que ser útils des de la distància i amb la perspectiva que dóna el temps. I ser útil avui en dia no és pas poca cosa.

David Centol. Editor del Grup Comunicació 21.