El 16 de gener de l’any passat escrivia a Comunicació 21 que “Ràdio 4 camina cap als 40 anys sobre un sòl de vidre”. Ara, quan l’emissora ha fet anys, hi insisteixo.
Quan l’Institut Oficial de Ràdio i Televisió, centre autònom de Barcelona, va decidir endegar un seminari de llengua catalana dirigit als primers professionals de Ràdio 4, va fer un pas endavant –absolutament oblidat– cap a la creació d’un llenguatge radiofònic en llengua catalana, només amb el petit antecedent de Ràdio Associació de Catalunya. Un equip de lingüistes, encapçalat per l’escriptor Robert Saladrigas i el lingüista Josep Baiget i Masip, va ser l’encarregat d’escoltar els programes emesos (d’una manera singular els informatius) i elaborar un document (crec que setmanal) on es recollien les anomalies, es donava la informació correcte i, sobretot, s’escrivien les frases senceres que eren repetides en llenguatge correcte, amb totes les explicacions possibles que ofereix la gramàtica. On més feina hi havia és en la creació de la llengua esportiva (futbol i bàsquet). Precisament, Josep Baiget va escriure el llibre Les incorreccions més habituals del català parlat, per a l’IORTV, basat en el treball d’escolta de Ràdio 4.
No cal dir, doncs, que quaranta anys després estem parlant d’un experiment sensacional amb excel·lents resultats. Jo mateix disposo, convenientment enquadernats, de quatre volums d’aquestes lliçons úniques que van assentar les bases del llenguatge radiofònic en català, que van seguir més tard altres emissores de ràdio i que gustosament vaig prestar per col·laborar en l’elaboració del traductor automàtic d’El Periódico de Catalunya. D’una manera o altra, Ràdio 4 va “ensenyar” a parlar ràdio en català als periodistes i locutors, però també als seus oients. Un llenguatge planer, però sòlid gramaticalment parlant, sense avançar-se a l’Institut d’Estudis Catalans, però fustigant-lo.
He repassat el primer treball (escrit a màquina i amb les còpies clàssiques de la vietnamita): “La base del missatge radiofònic està constituïda pel llenguatge verbal, la paraula, i pel llenguatge musical. Els efectes sonors complementen als anteriors llenguatges per tal de donar més veracitat al missatge. El silenci és, així mateix, un llenguatge significatiu d’aquest mitjà sonor; amb el silenci podem dir moltes coses”.
Llegeixo més: “Llenguatge radiofònic no és el mateix que llenguatge verbal. Paraula radiofònica és igual a paraula imaginada, font evocadora d’experiència sensorial més complexa. El text escrit per ràdio és text sonor, només així serà ‘llegit’ pel radiooient…” Entre els consells, es diu, per exemple: “Davant la improvisació no parlar del que no es coneix”.
Una fotocòpia en el darrer volum conté un text del qual no sé ara mateix qui en fou el seu autor. Escrit a la dècada dels 80, diu que les peculiaritats del llenguatge radiofònic condicionen l’expressió parlada. “El locutor radiofònic ha de ser conscient de la fugacitat del missatge; l’oient no pot tornar a escoltar el que li estan explicant, no pot comprovar si ha entès bé la informació. La seva única opció és en el moment, en l’ordre i amb el ritme que estableix el locutor. Per tant, parlar i escriure per a la ràdio implica saber utilitzar adequadament el principal instrument del periodista, la paraula. Per això es tindran en compte les característiques bàsiques del llenguatge”.
Crec que aquesta tasca que es va fer per i a través de Ràdio 4 no ha estat prou coneguda i reconeguda, com tampoc l’ingent treball de la seva plantilla de professionals en aquells difícils moments de la transició i les primeres passes de la democràcia. De manera injusta, el naixement de Catalunya Ràdio ha ocultat l’alletament que va donar-li la dida lluitadora anomenada Quatre.
El passat mes de desembre, la primera emissora generalista en català va complir 40 anys. Antics professionals han donat suport a un llibre històric que, escrit per un vetarà de Ràdio 4, el realitzador Josep Adell, ha estat editat per Nautilus Comunicació, amb el patrocini de la Fundació “la Caixa”, gràcies a un antic oient de l’emissora, Jaume Giró, avui president d’aquesta entitat. Però per viure de manera històrica els primers 25 anys de l’emissora, cal repassar el llibre de Pere Font i Grasa, La primera en català, Ràdio 4, editat el 2003 pel Col·legi de Periodistes de Catalunya, dins la seva col·lecció Vaixells de Paper (núm. 30).
Maria Gutiérrez escrivia a Ressenyes, de la Revista de Catalunya (Anàlisi 31, del 2004): “Si la publicació d’un llibre sobre la ràdio acostuma a ser una bona notícia, el fet que aquest aprofundeixi en la perspectiva històrica ho és encara més. En un món tan canviant, el record i la memòria passen a un segon terme, com si la innovació sorgís de les nores i de forma espontània, com si l’experiència dels que ens van antecedir i els seus coneixements ja no fossin profitosos. Des d’aquesta perspectiva, cal aplaudir la iniciativa de textos com el de Pere Font, que expliquen esdeveniments no gaire llunyans en el temps, però que ofereixen claus per entendre el present (…) Per als qui vulguin conèixer i aprofundir en la història de la ràdio en català en el postfranquisme, aquesta és una obra d’obligada referència”.
I, afortunadament, a aquell llibre ja històric ara hi podem afegir aquest de 40 anys de resistència, que la Fundació de “la Caixa” acaba de fer possible, en el qual Adell –com ho havia fet Font– reivindica el nom de la històrica marca radiofònica i recorda com es va “inventar” una nova manera de fer ràdio, un nou llenguatge, un nou periodisme i un model radiofònic purament català.
Certament, però, sembla que Ràdio 4 no hagi existit per a la professió i els pocs que la recorden hi passen de puntetes, fins i tot des de les facultats de Ciències de la Informació. La Quatre va néixer pobre –amb un quilovat de potència en FM– i empobrida en la memòria l’han volguda deixar els que un dia van tenir la sort d’utilitzar-la política, sindical, social, culturalment, sense voler recordar el tresor de la il·lusió que durant anys hi han anat posant els professionals que s’han anat succeint. Els que foren els seus treballadors en la transició, i feren plegats amb el poble el camí cap a la democràcia, han estat uns professionals absolutament oblidats i la seva tasca –monumental– silenciada. Tot i les amenaces, trifulgues i pressions que varen tenir els seus periodistes, presentadors i locutors, mai van defallir –encara avui no han defallit–.
Engendrada el mes d’agost de 1976 en un dels salonets del Via Veneto, després d’una pressió verbal de Joan Munsó Cabús que va obligar Rafael Ansón a fer una trucada telefònica a Adolfo Suárez, va néixer en pocs mesos –per Santa Llúcia– amb una mini emissora que estava emmagatzemada a Montjuïc (tot el que es podia fer, va dir aleshores Jorge Arandes, el gerent de RNE a Catalunya).
Però aviat milers de catalans se la van fer seva. La Quatre va ser la ràdio en català de la transició i de l’adveniment de la nova democràcia, la ràdio que va fer possible més endavant, amb naturalitat, el naixement de l’emissora de la Generalitat; la ràdio que també avui està ajudant a fer possible l’inoblidable moment polític que els catalans i catalanes estem vivint.
Mancada de recursos econòmics, materials i humans, sense cap promoció ni estímul, i per tant sense massa audiència, Ràdio 4, malgrat tot, continua viva. I la història d’aquesta resistència és la que s’ha recordat aquestes últimes setmanes en diferents actes al Palau Macaya, al Liceu i a diverses seus del Col·legi de Periodistes amb motiu del seu quarantè aniversari, perquè l’espasa de Dàmocles continua sobre el seu futur i el dels seus professionals. Creieu-me si us dic que Ràdio 4 ha arribat als seus 40 anys de vida sobre un terra de vidre.
Com a un dels primers treballadors de Ràdio 4 (com a editor i presentador del primer informatiu del dia) em permeto recordar alguns dels primers programes i noms propis que segurament sonaran a bona part dels lectors de Comunicació 21:
De bon matí, Joan Albert Argerich i Pere Font; Panorama, Estanis Alcover; Temps Obert, Enric Frigola i Maria Matilde Almendros; Aula d’experiències, Ferran González; Trobada, Víctor Alexandre; Nou Món, Albert Mallofré i Cèlia Motis; Novel·la, Lluís Quinquer i Ricard Palmerola; Música sense imatges, Joan Pineda; Catalunya a l’abast, Amanda Camps i Lluís Pruneda; Cançons al vent, Joan Ramón Mainat; Radioactivitat, Maria Gorgues i Eduard Delgado; Capvespre musical, Xavier Sardà i Eduard Elias; Moments íntims, Xavier Sardà i Jordi Casanovas; Mainada, Enric Frigola i Montserrat Minobis; Country Club, Joan Tortosa; La veu de la sardana, Antoni Angula i Roser Bassols; El món de l’espectacle, Albert Mallofré i Josep Puigbó; La nova cançó, Joan Ramon Mainat, Jordi Casanovas i Víctor Alexandre; Amunt i crits, Joan Grau; Gran Gala, Joan Lluch; Paraula i pensament, Manuel Cubeles i Xavier Bru de Sala; L’altra ràdio, Cinto Niqui; Temps passat, notícia d’avui, novel·lada per Maria Aurèlia Capmany; Crònica sentimental de Catalunya, Joan Barril i Joan Ollé… etc., etc.
Estanis Alcover i Martí. Periodista i consultor de comunicació.
