Opinió

Reptes de la premsa en llengua pròpia al País Valencià

|2019-01-25T10:36:00+00:0025 Gener 2019|Comunicació21

El relat i la cosmovisió del món global, i el relat local i de proximitat del País Valencià, sense pràcticament mitjans de comunicació en català, ens condueix precisament a no existir pràcticament en llengua pròpia en el món de la comunicació (ni en l’àmbit territorial, ni lingüístic, ni global). Just en el s. XXI, el segle de les tecnologies de la informació i de la comunicació. Per a dades concretes sobre la situació minoritària de mitjans en català al País Valencià, que són un 10,97% (de 851 mitjans, 97 són en català segons dades d’un corpus elaborat per la UV i coordinat per Guillermo López), vos remet a l’interessant article La castellanització del sistema comunicatiu valencià, de Francesc Martínez Sanchis, periodista i professor de la Universitat de València.

Així, d’una banda, no cohesionem l’estricte i propi àmbit territorial valencià en llengua pròpia, ni expliquem ni interrelacionem en llengua pròpia la nostra actualitat i realitat al conjunt de la ciutadania valenciana. De l’altra, sense el sistema comunicatiu valencià (SCV) en llengua pròpia no és possible enllaçar ni coordinar accions amb la resta de l’espai de comunicació del català (ECC) de tot el nostre àmbit lingüístic. Per últim, no connectem en llengua pròpia amb l’àmbit global, és a dir, amb la resta del món, perquè en l’actualitat no produïm comunicació ni continguts audiovisuals, multimèdia i interactius en català que siguen d’interès global.

Per aconseguir construir una comunitat lingüística moderna, viable, ben equipada i en peu d’igualtat amb les altres comunitats lingüístiques europees (tot superant la degradada situació actual), és evident que hi ha un sector estratègic i imprescindible de la societat: el sector mediàtic, que és el que parla, informa, opina, analitza, debat i interrelaciona la resta dels sectors socials. Apuntem per a la reflexió una sèrie de reptes essencials que han de resoldre els mitjans de comunicació al País Valencià en català, si pretenen ser una eina imprescindible en la normalització i la igualtat lingüístiques:

1) Resoldre el finançament i model de negoci per a fer viables i sostenibles econòmicament les empreses editores.

2) Aportar valor als lectors i oferir continguts propis, de proximitat, d’alta qualitat, diversitat, originalitat, excel·lència i d’avantguarda tecnològica.

3) Cooperar a través d’associacions, com l’AMIC, que estiguen al servei de les empreses de mitjans de comunicació, que actuen amb criteris de patronal, amb rigor i professionalitat, a fi d’impulsar accions en benefici del conjunt dels associats i de ser els interlocutors vàlids davant la societat, el món empresarial i les institucions públiques.

4) Articular el valencianisme mediàtic: mitjans elaborats en llengua pròpia i editats per empreses, entitats públiques i equips professionals valencians, amb consciència i en clau de País Valencià, bé de tot el territori, o bé de proximitat comarcal o municipal.

5) Tindre transcendència i incrementar l’audiència per a crear l’hàbit de llegir, escoltar, vore i consultar mitjans de comunicació en llengua pròpia.

6) Contribuir a crear el corredor mediàtic català-valencià-balear per enllaçar el SCV amb l’espai de comunicació del català.

Si la pervivència de la llengua al País Valencià en el s. XX va passar, fonamentalment, pel món de l’educació, al s. XXI serà pel món de la comunicació i del periodisme, o no serà.

Moisés Vizcaino i Garrido, editor de Diari La Veu, del grup La Veu del País Valencià.

Article publicat en el número d’hivern 2019 de la revista Comunicació 21.