Sortiu del Jamboree, a la plaça Reial us trobeu una nit de maig càlida i agradable. El dia de reflexió fa molt poc que s’ha acabat, d’aquí unes hores els col·legis electorals obriran portes. I penses que dit així sembla que siguin uns grans magatzems el primer dia de les rebaixes –i tu mateix et contestes: “Sí, ja és això, ja!”

Tots esteu d’acord que el concert del Tom Johnson ha estat molt bé. De sobte, però, el Roc –el marit de la Maite– matisa:

–Però això no és jazz, he!

Tots el mireu esperant una explicació a una afirmació tant taxativa.

–No, això no és jazz. En tot cas és funky!

Ell és el músic, deu ser així! Res és el que sembla, penses. Decidiu anar a prendre alguna cosa al Kabara. Desprès pugeu per les Rambles i arribeu a la Plaça de Catalunya, que malgrat l’hora –ben entrada la matinada– està com un ou. Els teus amics, cansats, marxen.

Desisteixes de creuar la plaça pel mig i dones tota la volta. L’olor delata que fa una setmana que centenars de persones l’habiten dia i nit. Un munt de pancartes amb diferents lemes inunden la plaça, et fixes amb un dels folis que diu: “Error 404. Reinicieu el sistema”. Rius i segueixes llegint les dotzenes, els centenars, de folis que pengen de les baranes, de les estàtues, de tot arreu. Estem en l’era de les comunicacions electròniques i tu, aquí, llegint lemes escrits a mà sobre un paper que formen un gran mural, una gran idea.

Quan enfiles el Passeig de Gràcia, entre els indignats algú et crida.

–Ei! Francesc!

És un exalumne, un noi amb llargues rastes, amb una cinta antiglobi al cap i algun que altre pírcing.

–Perdona, però no recordo el teu nom –li dius. Sí que recordes que era un alumne brillant, això sí.

–Joan! Em dic Joan.

Us entrecreueu les típiques i tòpiques preguntes entre el profe i l’alumne retrobat. T’explica que ha estudiat ciències de la comunicació a Bellaterra i que està acabant un postgrau sobre cobertura informativa de conflictes.

–Sóc periodista. Bé, m’agradaria treballar de periodista –rectifica–. Vaig fer de becari a “la nostra” i ara estic a l’atur… com tots aquests! –diu, assenyalant un munt de joves que, asseguts a terra, fan petar la xerrada.

–La cosa està fatal, no? –li preguntes. La pregunta és del tot retòrica, de sobres saps que la situació està fatal!

–Fa molts dies que estàs aquí “indignat”?

Amb mig somriure i mitja ganyota de cansat contesta:

–Des del 15 de maig! Estic a la comissió de comunicació des de l’inici.

–Ho porteu molt bé! –li dius–. Per una vegada els mitjans us fan cas, no?

–Sí, ens donen molt espai, l’impacte mediàtic és brutal. Però ens ho currem, he? De totes formes hi ha molt periodistes que no acaben d’entendre res.

Aixeques les celles i li dius:

–Què m’has d’explicar!

Parleu una estona del moviment dels indignats i del seu futur. Parlant, parlant, es fa tard i finalment us acomiadeu.

Gaudint de la matinada, tot passejant, tornes a casa orgullós d’haver estat el professor del Joan. Penses en ell i en tants altres joves, periodistes o no, que estan a l’atur. En aquella sensació, que tu ja no recordes, de neguit i malestar laboral. Penses, però, que per sort hi ha molt “jovent actiu i sobradament ben preparat”. Realment, res és el que sembla.

Francesc-Josep Deó. Director d’AulaMèdia.