Tot el sector de la premsa està enrocat. Es lluita una ferotge batalla per mantenir posicions en la trinxera del paper i tenir un peu en el món digital, amb la paradoxa que allò que provoca dèficit és també la principal font d’ingressos i espina dorsal de la majoria dels diaris digitals, amb massives audiències però encara orfes de suficients retorns comercials com per mantenir, de forma autònoma, determinats volums de continguts de qualitat.

Les circumstàncies d’aquesta –més que lenta, desorientada– migració del paper cap al digital permet observar com recents projectes editorials viuen (o pateixen) un estat contradictori on les sorprenents audiències obtingudes a la xarxa no es tradueixen en recursos econòmics; digitals que s’alimenten precisament de les estructures de la redacció que les versions en paper ofereixen amb magnífiques sinergies però amb escassos lectors.

L’aventura del diari multiplataforma Ara seria un exemple que il·lustra magníficament aquesta disparitat: un èxit absolut a la xarxa i un relatiu fracàs al quiosc. Analitzar al detall la composició i procedència dels ingressos, les depeses i l’audiència d’aquest rotatiu ens permetria observar amb claredat l’escenari actual. Diagnosi mèdica: iconoclasta, amb tendència a embogir.

El diari anglès The Guardian comença a tenir les idees clares i anuncia que la versió en paper reduirà les seves pàgines i potenciarà els reportatges i l’anàlisi de fons. Transvasarà importants recursos financers cap a la versió digital amb l’objectiu final de demostrar que, a la xarxa, The Guardian pot aconseguir suficients recursos publicitaris o comercials que li permetin ser rendible i autònoma de les estructures de paper.

El diari anglès –per a molts, el de referència– té unes pèrdues insuportables i la força del fets obliga la capçalera a accelerar allò que tothom sap que ha de fer: el paper comença ser prohibitiu i la concepció ortodoxa dels rotatius (fallida i qüestionada) ha de donar pas definitivament al nou escenari. El problema és que, per ara, la multiplicitat de canals d’informació que s’ofereixen minven els comptes d’explotació de les empreses editores. Aporten lectors i premis però no suficients recursos. I, a més, les editores (empobrides i endeutades) han de fer front a una crisi econòmica total que no els permet distraccions en la crua simbiosi d’aprimar unes estructures pesades i hereves de l’anterior concepció de com es feien els diaris.

The Guardian ho veu clar i ha detectat que l’única fórmula per sobreviure és limitar i reduir el pes econòmic del paper en el conjunt de l’editora prioritzant el digital amb una cursa contra rellotge per aconseguir retorns suficients. Té pressa: l’any passat va perdre 40 milions d’euros. D’això se’n diu realisme empresarial.

David Centol. Editor del Grup Comunicació 21