No tenies intenció de passar-te per la tercera Assemblea de Periodistes, però el Pedro et va convidar a formar part de la fila 0. No podies dir-li que no. Però sempre has pensat que això de “fila 0” sona fatal, sembla que et col·loquin allà perquè no tens res a dir. I a sobre, potser et fan parlar.

El teu inconscient es revela i et pregunta per què hi vas… Quin pal! Amb el sol que fa i vas a tancar-te, entre quatre parets, a discutir tot el matí de dissabte. Però la resposta que et dónes és molt clara: és com un gest inconscient. Com quan tapes una ampolla d’aigua abans de tirar-la.

Tot i estar a prop de casa, arribes tard. Saludes les cares conegudes, preguntes per les que no hi són. T’asseus a escoltar, que darrerament és el que t’agrada més de fer.

Escoltant alguna ponent et ve a la memòria allò que deia la Mavi Dolç –la professora de la Facultat de Comunicació de l’Autònoma– sobre la construcció de la realitat. Com era…? “Els mitjans de comunicació no són, ni volen ser, ni han estat mai, un mirall de la realitat. La realitat és una construcció”. Els que la vam conèixer bé, sabem que ella era així de taxativa i de directe. “No existeix allò que no sabem”. Què bona era aquella frase aplicada als mitjans de comunicació.

Baixes d’Arbeca i tornes a l’assemblea. T’informen de primera mà del que passa al centre de TVE a Sant Cugat. Et parlen de la comunicació comunitària, de les dificultats legals de les ràdios i les teles del tercer sector. S’aprova una reprovació al conseller Felip Puig per la “neteja” de la plaça Catalunya. En un “apart”, el Ramon t’intenta explicar això del referèndum de TV3, però per pitos o per flautes acabes marxant sense les seves explicacions; i evidentment segueixes sense “entendre-ho”.

Sortiu, la conversa continua al carrer sobre una de les idees que ha planat durant tota l’assemblea. Cal exigir als mitjans de comunicació la seva funció “pública”, siguin mitjans públics o no. Però al mateix temps cal buscar alternatives vinculades a la societat civil.

La Sílvia –una de les noies de La Tele– t’engalta:

–Però es pot compaginar les dues vies: la revisionista i l’alternativa, per…

I tu, que ets molt (massa?) sensible amb això de la semàntica, no li deixes acabar la frase i li dius:

–En els meus temps, això de revisionista era un insult.

Te la quedes mirant amb un somriure als llavis, però en el fons et fa més ràbia que… quan et copien sense citar-te. Doncs igual!

–Bé… ja m’entens! –et respon amb ullets de complicitat.

I tu calles per prudència. Penses que tot és una “simple qüestió ideològica”.

Al final, però, no ha estat un matí perdut, que està bé això de trobar-se –malgrat que sigui una vegada a l’any– per intentar crear sinèrgies entre els preocupats per la comunicació. Per intercanviar opinions entre els indignats i les indignades amb els grans mitjans de comunicació.

Per sort segueix lluint el sol, entreu a un bar a fer alguna cosa.

Francesc-Josep Deó. Director d’AulaMèdia.