Rotar i parlar clar no són sinònims, encara que hi hagi una tendència creixent a defensar l’eructe com a element imprescindible per acreditar el coratge i la sinceritat de qui expressa una opinió. Sense rots no hi ha valentia i tot és hipocresia, venen a dir-nos els defensors d’explicar les coses únicament a base de l’expulsió continuada i sonora de gas per la boca.
Aquests dies s’ha posat en marxa una cacera de bruixes contra la periodista Esther Vera i el diari que dirigeix, l’Ara, per haver pres la decisió de no publicar un text de Xavier Roig –un bon articulista en la meva opinió– amb l’argument de que utilitzava l’insult de manera reiterada en la redacció del seu últim text, cosa que d’altra banda era una veritat inqüestionable.
En el mateix moment en què la polèmica es va fer pública per boca del propi escriptor es va activar d’immediat el club del rot. I vinga a eructar durant uns quants dies per veure si així li podien trencar les cames a l’Esther Vera i provocar una sagnia de baixes de subscriptors de la capçalera posant en marxa la sempre recurrent campanya de boicot. Tot això, naturalment, revestit de l’esperit més noble, amb les pancartes del no a la censura i en favor de la llibertat d’expressió ben a la vista. Els del rot són sempre, i així volen ser vistos, els portaestendards de les causes més nobles. Demà m’afaitaràs, hi afegirem nosaltres.
Som molts els que no hauríem publicat l’article de Xavier Roig en el cas de dirigir una capçalera. De la mateixa manera, això és així, que també en són molts els que haurien estat encantats de fer-ho o que, fet i fet, incentiven la difusió de textos d’aquestes característiques. Ho ha expressat, des del meu punt de vista amb encert i amb les paraules justes, l’Eduard Voltas, amb aquesta piulada que reprodueixo i que faig meva també: “He llegit l’article de Xavier Roig i és impublicable per un diari que es pretén de referència. He llegit articles al diari Ara tan o més radicals que aquest, però escrits amb educació. Per a articles amb aquest to ja hi ha un extens submón de digitals, blogs, fòrums, etc”. Res a afegir de la meva part. Només insistir que cada cuina tria els ingredients amb els quals elabora el seu producte.
“El que en realitat no li perdonen a l’Ara és que no vulgui acabar convertit en una inútil màquina de propaganda per a convençuts de trinxera. No és més periodisme el que demanen, sinó menys”
Com que servidor té un interès particular també per demanar l’ingrés en el club dels que es fan entendre fàcilment, deixarem escrit aquí que la virulència de la campanya contra l’Ara i la seva directora va més enllà de la defensa del Xavier Roig i l’encert o desencert d’imprimir o no el seu article. Perquè tanta mala baba, en realitat, només s’explica perquè una bona part dels que s’exclamen amb tanta indignació pel retorn al col·laborador del seu article, el que en realitat no li perdonen a la capçalera és que no vulgui acabar convertida en una inútil màquina de propaganda per a convençuts de trinxera. No és més periodisme el que demanen, sinó menys. No és més independència del mitjà el que exigeixen, sinó també menys.
El cas de l’Ara és, juntament amb Òmnium –que també rep coces d’algunes faccions del sobiranisme de manera recurrent–, un bon mirall on observar el cada cop més visible deteriorament d’una part gens menyspreable del món independentista. En concret, el que porta pitjor l’estrepitós fracàs de l’estratègia que desembocà en les decisions polítiques del 2017 i que, lluny d’esmenar-se, no trobarà mai prou esquenes de tercers per descarregar-hi la culpa del desastre.
Aquell gran fracàs va activar d’immediat dins del sobiranisme una pulsió calcada a la del maccarthisme, consistent en veure gairebé en cada català un enemic de Catalunya. I l’Ara no se n’escapa d’aquesta manera de fer. Com tampoc no ho pot fer ningú en el món del periodisme i dels mitjans que pretengui salvaguardar els principis bàsics de la professió, sigui quina sigui la seva legítima mirada editorial sobre la realitat.
Hi ha, en definitiva, tot un seguit dels que s’autoanomenen solemnement com a patriotes als quals se’ls queda curta la caverna nostrada i que la voldrien engreixar amb l’Ara, que de moment es nega a formar-ne part. Són els esforços de l’actual direcció i del seu editor per escapolir-se d’aquesta exigència els que provoquen una frustració tan elevada entre els trinxeraires. I és d’aquest fet, i no de l’article del Xavier Roig, del que neixen des de 2017 els periòdics vòmits de bilis negra –en van uns quants– contra l’Ara i el seu staff de direcció.
Josep Martí Blanch, periodista.
