La destrucció de capçaleres i la seva davallada té un clar efecte col·lateral en el sector de les arts gràfiques, i en especial en el selecte club de les rotatives. El sector ha passat en només cinc anys de gestionar l’abundància de material imprès a estar al 60% de la seva capacitat. És una indústria que es mostra reticent a iniciar un procés de concentració, ja que les aliances empresarials xoquen frontalment amb els interessos comercials dels seus propietaris; acostuma a passar que darrere d’una rotativa hi ha un grup de comunicació i la rivalitat impedeix que en el sector s’imposi el seny.

Superar l’etapa de la resistència planteja una redimensió urgent del nombre de rotatives (o de la seva capacitat instal·lada), totes en una situació que en el millor dels casos passa per ser “difícil”, i en el pitjor per “dramàtica”. Però, qui cedeix? De les vuit grans rotatives que imprimeixen diaris a Catalunya sembla que Pressprint (que imprimeix El País a Barcelona) llença la tovallola i cedeix el seu pastís (probablement a Cre-a, de La Vanguardia) a canvi de contraprestacions que alimentin altres plantes d’impressió que Prisa té repartides per tot l’Estat (a Madrid els diaris de Godó s’imprimeixen a la planta de Pressprint).

El dèficit acumulat i la força del sentit comú acaba imposant-se, trencant així el cercle gens virtuós que el sector pateix per una doble jugada que l’ha posat contra les cordes: en un moment de caiguda en picat de la producció de periòdics, la capacitat d’impressió s’incrementa. Una paradoxa que tots estan pagant molt car.

De les altres set grans rotatives, ens trobem dos grups clarament diferenciats. Lerigraf, del Segre, a Lleida, i Indugraf, a Tarragona, participada pels expropietaris d’El Punt Avui que gestionen Rotimpres a Girona, viuen una particular bombolla que es retroalimenta del seu relativament petit mercat local. La sobredimensió del sector es dóna bàsicament a Barcelona i la seva àrea d’influència.

Bermont, deficitària i que imprimeix El Mundo, no té pressa en tallar la sagnia de la seva planta barcelonina: els diners els fan fora i es poden permetre el luxe de no tenir que tancar la producció a l’espera d’una millor oportunitat per traspassar el negoci. A la Catalunya Central, Imprintsa (amb una política laboral molt flexible que la fa competitiva) ja va ser adquirida a les portes de la crisi als anteriors amos de Regió 7 –gran encert de la gestió de Gonçal Mazcuñán–, i ara, en mans de Prensa Ibérica, pateix especialment l’ensorrament del sector de la premsa escrita: podrà resistir perdre un altre gratuït com 20 Minutos si aquests decideixen arraconar el paper i centrar-se en el digital?

La immensa planta que Grupo Zeta té a Parets (inaugurada poc abans de la mort del fundador Antonio Asensio ara fa més de deu anys) té l’avantatge competitiu de trobar-se en un estat avançat d’amortització financera. No així la flamant planta d’impressió que La Vanguardia té a la Zona Franca, nova de trinca i amb una dubtosa capacitat de recuperar els més de cent milions d’euros que va costar inaugurar-la per desig exprés del Conde Carlos Godó.

Les aliances industrials, malgrat que semblen inevitables, no són fàcils d’aplicar. No només per l’idiosincràsia dels propietaris i les seves rivalitats evidents, sinó també perquè determinades franges nocturnes estan saturades (entre la una i les quatre de la matinada), ja que els diaris –tots a la vegada– no poden arribar tard a la seva cita amb el quiosc. En canvi, la resta d’hores i torns semblen un desert. Una altra paradoxa d’un sector amb tendència a l’embogiment.

Mentrestant, les plantes es reestructuren laboralment, o dit sense eufemismes, apliquen una dura política d’acomiadaments. No deixa de ser una mesura traumàtica, però insuficient. Les rotatives necessiten un procés de concentració urgent que només el temps i la crisi s’encarregaran de posar en pràctica si el seny dels editors que les van aixecar no ho fa abans.

Una última paradoxa: aquestes tones de ferralla intel·ligent van ser impulsades per grans editors catalans del segle XX que ara són incapaços d’imaginar-se un món sense elles, però que caminen inequívocament cap al digital. Aferrar-se al paper no deixar de ser el cant del cigne d’una generació d’editors que cedeix lentament el pas. En aquest sentit, les grans rotatives són un testimoni viu d’un temps que s’acaba.

David Centol. Editor del Grup Comunicació 21.

[email protected]