Resten molt poques setmanes per assistir a un tomb històric en el panorama mediàtic del nostre país. L’arribada de La Vanguardia en català (gosaran posar l’accent a la capçalera?) d’aquí molts pocs dies significarà que, per primera vegada, hi haurà tants lectors en llengua catalana com en castellà. O gairebé: les primeres estimacions fetes pel Baròmetre de la Comunicació indicaven que la difusió total de premsa en català passaria del 28,6% actual al 41,8% un cop es produís el canvi lingüístic del diari; aquestes xifres es basaven en la predicció que el 48,3% dels lectors de La Vanguardia escolliran el català mentre que el 51,7% seguiran llegint-lo en castellà. Però el fet que més del 60% dels subscriptors del diari dels Godó ja hagin sol·licitat a hores d’ara el canvi de versió fa sospitar que aquesta xifra final de lectors en la llengua pròpia del país pot augmentar considerablement.
Qui sap si, més aviat del que ens imaginem, el nombre de persones que consumeixen premsa en català serà superior als que ho fan en espanyol per primer cop en tota la història del periodisme al nostre país. El fet serà, per tant, d’una importància cabdal. 370 anys després de l’aparició de la primera publicació periòdica a Catalunya (La Gaseta, de Jaume Romeu, que va veure la llum l’any 1641) el sistema comunicatiu nacional es normalitzarà lingüísticament, o estarà més a prop que mai d’aconseguir-ho.
A dia d’avui, tan sols el 28% dels lectors de premsa escullen el català com el seu idioma de lectura. Un percentatge que és només 3 punts superior al que es registrava entre 1931 i 1936. En una data com la d’avui, que commemorem els 80 anys de la proclamació de la 2a República, és bo recordar que fou precisament durant aquells anys en els quals es produí l’eclosió de la premsa en català. Sense prohibicions, amb protecció legal i institucional i amb el foment de la llengua als centres d’ensenyament, el català va aconseguir anar escalant posicions dins el sistema de mitjans. Una línia ascendent que, si no hagués estat per l’intent de genocidi cultural franquista, possiblement hagués portat a una supremacia de la llengua catalana pocs anys més tard. Sigui com sigui, la xifra de lectors tan sols ha augmentat tres punts (del 25 al 28%) en vuit dècades; una situació que de cop i volta, i en pocs dies, canviarà completament.
Cert és que La Vanguardia no ha estat un mitjà que s’hagi significat, al llarg de la seva història, per una posició excessivament propera als postulats més catalanistes o progressistes. El mateix Agustí Calvet ‘Gaziel’, el gran director del diari durant la 2a República, afirmava que “La Vanguardia, malgrat el seu nom, mai ha estat a l’avantguarda de res”. Ans al contrari, el diari sempre ha mantingut una posició conservadora (i no només en els postulats polítics sinó en les pròpies actituds o estratègies comercials) que, lluny de ser-li perjudicial, li ha permès saber-se adaptar de forma sigil·losa, a voltes lenta però eficient, als nous ritmes i situacions polítiques de cada moment.
Que el diari dels Godó passi ara al català no és, doncs, gens casual: el país canvia, la tan buscada centralitat política s’ha mogut i allà on abans es reclamava autonomia ara s’exigeix el dret a decidir. La Vanguardia, gat vell en això de llegir els signes dels temps, ho sap. Així s’entenen les portades i editorials (des de la manifestació del 10J a les consultes del 10 d’abril) marcadament positives amb els fenòmens sobiranistes. I així s’explica que la família Godó, tan poc donada a compartir els valors de la catalanitat, opti 130 anys després de la seva fundació (i en un context de crisi) per dirigir-se als lectors en la seva llengua. Un canvi necessari per seguir sent el diari de referència de Catalunya. Un canvi imprescindible per seguir connectant amb el sentir majoritari dels ciutadans d’aquest país.
Marcel Mauri. Periodista i professor de Periodisme a la UPF.
