Si el país es troba en una situació d’emergència nacional, aleshores com descrivim la dels mèdia catalans? La devastació de la crisi, persistent i múltiple, destrueix capes senceres d’estructures de producció i laborals que no es podran reconstruir mai. Decisions polítiques i empresarials –errònies o no, forçades sempre– però que responen a un debat molt simple: no hi ha diners ni a la caixa ni al banc. El diner ni hi és ni se l’espera.

El debat sobre la permanència del paper és obsolet: la pregunta del milió és què quedarà després del tsunami financer que ja dura cinc anys. La redimensió dels mitjans de comunicació no té límit i no és suficient. Hem arribat a tocar l’os i aparentment ja no hi ha carn d’on treure un nou filet de retallades que permetin ajustar els comptes d’explotació. Sí, la situació és crítica i no hi ha perspectives positives a curt termini ni millores a menys d’un any vista; allò que es diu confiança ara ja és més una qüestió de bruixots i cartomancis.

Què fer, doncs? La resistència empresarial no pot ser infinita, s’esgota, i la bunquerització en un determinat territori o estructura implica una mort lenta però inexorable. Les empreses han de créixer, prendre iniciatives, buscar noves vies d’ingressos i lectors. La paràlisi és tan o més dolenta que els números vermells que la provoquen. Cal moviment. Qui pugui moure’s, és clar. Centrar-nos en els continguts de qualitat és una via de solució, però no l’única, i econòmicament sovint acostuma a no ser suficient.

A la devastació econòmica se li suma ara la moral, encara pitjor. Plantilles estressades –seré jo el pròxim? –; empresaris arruïnats; poc valor per l’emprenedoria; grans empreses a preu de xavalla; castells caiguts. Això sí, la crisi és democràtica i arriba a totes les capes, nivells i nínxols. Judicialització de la vida empresarial; trinxera entre quadres directius i massa laboral; fugides cap endavant; moviments irracionals que no poden portar enlloc. Egoisme empresarial; incivisme entre competidors.

El quiosc es buida de revistes en català. Les entregues de premis i guardons comencen a tenir un petit tuf decadent; l’APPEC atorgant els seus principals guardons, una vegada més, a Sàpiens o Enderrock, per exemple. Es cancel·la la convocatòria dels premis a la millor iniciativa empresarial de la Diputació per absència digna d’aspirants –terrible–.

Revistes petulants com Hamlet o pretensioses com DeCine fan companyia en l’oblit a històriques com Benzina, amb la que aquest editor s’hi va deixar la pell –en puc donar fe–. Estrenes de publicacions gratuïtes i comarcals que no passen dels dos mesos d’existència: sempre falla la societat civil que no respon massivament als crits d’ofec d’una publicació que no es mereix tancar –to irònic i soroll de violí poc afinat–.

Portals de fundacions, revistes i periòdics abandonats a la seva sort massa dependents del diner públic o de les expectatives internautes, amb zero euros de caixa però moltes hores de feina al darrere. Diaris que són una ruïna econòmica però que viuen d’esquenes a la realitat dels números i sumen milions d’euros vermells perquè són uns enamorats del país –i paga el de dalt, és clar–. Matrix total.

Un quadre, vaja. Negre. De res serveix lamentar-se, cal reaccionar. Emulant el trampós anunci de la Coca-Cola: i si ens aixequem? Provem-ho…

David Centol. Editor del Grup Comunicació 21.