Els editors acabem de rebre una de les poques bones notícies d’aquest any al transcendir que el Baròmetre podrà continuar fent les seves prospeccions estadístiques. El sector ha de ser conscient de l’esforç que està fent l’equip directiu, el Patronat i l’Administració per salvar un magnífic instrument que dóna visibilitat a la xarxa de mitjans locals i comarcals. La notícia es produeix en un context econòmic que no dóna cap senyal positiva. I el post 22-M es preveu extremadament difícil pels mitjans públics municipals i, per extensió, tot el camp comunicatiu local quedarà tocat i forçat a un redimensionament de cavall.

Les conseqüències d’aquestes retallades seran nefastes a curt termini, però no es poden evitar. No s’hi val aplicar cloroform, perquè la ferida és profunda i oberta. No hi ha diners a les administracions –ni n’hi haurà– i una vegada ha caigut el teló del teatret de les eleccions, es donarà pas a un nou escenari que tothom espera. Fa uns dies, algú amb una visió un pèl demagògica però efectiva, em deia amb un to que ratllava l’exabrupte: ”Com podeu aspirar els mitjans a rebre ajuts si estan tancant quiròfans a la Vall d’Hebron?”

L’estiu serà una trituradora de mitjans i anunciants, i més val que el sector adopti mesures proactives en la dimensió de les seves estructures per limitar els danys i superar un trimestre que serà desastrós per als comptes d’explotació. No obstant, lentament, el panorama va aclarint-se  –dins la catàstrofe que s’està vivint. La situació als rotatius nacionals no millora, però amb uns retorns a la baixa o estancats en els millors del casos, saben que han d’acabar amb l’agonia de l’anunci de l’ERO permanent. Cal posar el comptador a zero i finalitzar d’una vegada l’etapa d’incertesa per unes plantilles ja prou esquilades. Dit planerament: l’angoixa s’ ha d’acabar i els patrons han de parlar clar –definitivament– i culminar els processos de reestructuració laboral introduint un nou punt de partida que permeti prendre la iniciativa empresarial.

Certament, sobra de tot: sobren televisions locals, ràdios, revistes, fundacions i, fins tot, diaris de tirada nacional. El sector ha de recuperar el nord, acceptant la incomoditat de la trinxera per evitar aterrar al subsòl, el que és infinitament pitjor.

No existeix cap altra solució que no passi pel realisme de les dades. La bombolla dels mitjans de comunicació ja ha esclatat i qui superi la prova en sortirà reforçat i equilibrat. Estic convençut que aquesta crisi donarà gestors més forts i empreses més conscients de les seves limitacions i ambicions reals. El sector comunicatiu no pot continuar aspirant a que els governs de torn maquillin les dades de forma permanent inflant de recursos públics allò que no funciona empresarialment, amb un retorn escàs en audiència i poca repercussió social, però “molt valuós per la construcció nacional de l’espai comunicatiu”.

Calen empresaris que inverteixin? Sí. I incentius als emprenedors? També. Cal que l’Administració tuteli més la traçabilitat dels recursos atorgats? Per descomptat. Cal avançar amb la discrecionalitat dels ajuts eliminant el clientelisme? Rotundament sí. Cal ajudar a qui està disposat a hipotecar el seu patrimoni per tirar endavant projectes editorials innovadors? És obvi. Cal canviar la cultura del fracàs en aquest país, sense dimonitzar ni estigmatitzar qui fracassa i ho torna a intentar? Seria intel·ligent. Cal seguir donant ajuts a qui no innova i no arrisca, a qui no està preparat o disposat a perdre fins la camisa en l’intent? Rotundament, no. I crec que la nova Administració, conscient de què les retallades són també oportunitats per crear un nou marc de col·laboració amb el sector, té molt clara la seva aposta: eliminar els paràsits d’un sector que oblida amb massa lleugeresa que els mitjans de comunicació són també empreses. Qui ho torni a oblidar, queda sentenciat.

David Centol. Editor del Grup Comunicació 21.