Que TV3 juga un rol fonamental en la transmissió de la llengua catalana i és un autèntic pilar d’Estat a mi personalment ningú m’ha de convèncer. Sóc dels que molt profundament lamento que TV3 s’hagi vist obligada a tancar les seves emissions per satèl·lit. He estat català expatriat i sé el que és emocionar-me en sentir una veu catalana molt lluny, massa lluny de casa. Sóc dels que m’enfurismo quan sento veus, majoritàriament de fora, però de vegades també de casa, que critiquen, per innecessari, pretensiós i costós que existeixi una televisió pública catalana de qualitat, rigorosa i ambiciosa.
Sovint aquests raonaments amaguen un anticatalanisme quasi religiós, visceral, fanàticament pur i gens fàcil de doblegar. Val a recordar que l’Alfonso Guerra dels primers temps de Govern socialista ja va deixar caure que “la televisión catalana no debe ir más allá de los cantos regionales y el folclore”. Ell sabia prou bé, ja que de ximple no en té ni un pèl, que aquella recepta hauria estat el cant del cigne de la nostra llengua, la nostra cultura i la nostra identitat.
La meva visió, i la de qualsevol patriota català, és ben diferenciada. De fet, malament si coincidíssim amb un personatge molt pèrfid des del punt de vista democràtic i de visió i sentiments gens purs cap a Catalunya. D’hereus discursius en té, fins i tot per les nostres contrades, i cal dir que n’haurem de restar prou vigilants. La cohesió d’aquest país és massa important, sagrada diria jo, i no ens la podem posar en perill seguint el joc a engalipadors de ca’n sis i tretze.
Dit això, una cosa és la defensa a ultrança del concepte i llur transcendència i l’altra és la condescendència davant d’unes pràctiques nocives per l’avenir de la pròpia cadena i per l’abús de benvolença que s’ha practicat durant massa temps. El problema no rau en el fet que la crisi hagi dut les retallades, ja que de fet aquestes s’haurien d’haver portat a la pràctica en plena època de bonança. La vaga recent, que no qualificaré, n’és un exemple simptomàtic. Cal redimensionar tota l’administració i cal desesclerotitzar i racionalitzar aquelles àrees, com TV3, que han crescut molt per damunt de les seves possibilitats i objectius.
El nen cal que creixi saludablement i no pas en amplada i pels cantons i que així es converteixi en un obès per la resta de la seva vida. Permeteu-me dir que TV3 té un excés ja quasi superlatiu de tot això. Ara ja és força tard, però encara som a temps de posar ordre i tallar per on calgui. País, cadena, treballadors i públic per aquest ordre no dubto que més d’hora que tard ho agrairan. Si no la renovem, la pública catalana morirà, i això no ens ho podem permetre. Amb Estat propi o sense.
A mi el discurs de la comparança amb altres mitjans (TVE) no em serveix, car aquest és un discurs viciat i pervers i on unes pràctiques poc transparents i estrafolàries com les de la pública espanyola no poden mai ser el nostre model televisiu ni de relació amb els espectadors, la societat o les nostres institucions. El nostre ha de ser un model diferenciat i on prevalguin els valors que sempre ha defensat el catalanisme: democràcia, Europa, llibertat, independència en oposició a subordinació i catalanitat. No oblidem que els fundadors de TV3, i aquí imagino que alguna consideració caldrà tenir-los, pensaren en aquests termes en el moment que els Guerra i adlàters de torn preconitzaven els “cantos regionales”.
Finalitzo amb un nou apunt al qual vull dedicar un article pròximament, ja que aquí em manca espai i temps per analitzar degudament: la Televisió de Catalunya ha de ser autocentrada, amb un missatge integral i holístic del país (Catalunya i llur relació amb els Països Catalans) i ha de ser un fidel sentiment de la pluralitat real i específica de la nostra societat.
No li cal fer un absurd i innecessari seguidisme de les televisions espanyoles. Si a Catalunya, per exemple, tenim una clara majoria a favor del dret a decidir, per quin motiu a les tertúlies de TV3 i també d’un altre ens públic com Catalunya Ràdio sovint, massa sovint o quasi sempre, els contraris a aquest dret en són majoria?
Marc Gafarot i Monjó, cap de relacions internacionals de la Fundació CATmón i consultor polític.
