Què i qui hi ha darrere d’una determinada portada al Wall Street Journal? Quins són els fils i els contactes que calen per fer que The Guardian es bolqui amb la cobertura informativa de la Via Catalana? Quines gestions hi ha rere un article d’opinió del president a The New York Times? En definitiva, com s’aconsegueix que els mèdia anglosaxons, però també francòfons i internacionals, despertin un interès genuí i mantinguin un pols informatiu de primer ordre sobre un petit territori de la fins ara Espanya oriental?
La feina a l’ombra i entre bastidors de tota l’àrea de comunicació del Govern de la Generalitat ha estat decisiva. Començant pel secretari de Comunicació, Josep Martí, però també del director general, Josep Cuminal, o del cap de premsa del president, Joan Maria Piqué, sense oblidar per descomptat en Martí Estruch, fitxat per al Programa Eugeni Xammar precisament per internacionalitzar la realitat econòmica i social de Catalunya.
Un treball que ha permès multiplicar l’efecte d’altres col·lectius no institucionals, com Emma o Help Catalonia, i que s’ha cuinat a foc lent, a la catalana, o sigui, de forma discreta i professional, amb contactes quirúrgics, específics, de tu a tu –en un anglès perfecte, of course– creant un ambient procliu per cridar l’atenció d’uns mèdia difícils i força impermeables a les notícies ibèriques. Una feina que ha permès fixar idees-força, poques però contundents, les quals han facilitat un argumentari simple i eficaç, perfectament contextualitzat dins la crisi espanyola, que a fora malauradament sempre és notícia.
La tasca feta aquí, a Barcelona, davant els corresponsals estratègics (la majoria sense seu fixa i itinerants) ha estat superba. Evidentment, estem davant d’un dels èxits d’aquest Govern i ho dic sense floritures ni escarafalls: la internacionalització mediàtica del procés ja és una realitat irreversible. I hem d’agrair la feina ben feta i la contribució cabdal d’uns professionals públics de la comunicació, sovint criticats pel mal tràngol de les retallades i la redimensió del sector públic. Si estem obligats a crear estructures d’Estat, aquí en tenim un exemple.
David Centol. Editor del Grup Comunicació 21.
