Quan llegim aquestes paraules, Smart TV, tots pensem en un sofisticat aparell receptor de televisió, però mai ho vinculem a l’emissió, al canal. Serà perquè hem interioritzat que és un oxímoron vincular intel·ligència i programes de TV? Hi ha cap especificitat televisiva que ho sustenti? És només conquesta d’audiència?

La televisió com a artefacte tecnològic i mitjà de comunicació pertany al segle XX, i com a tal està subjecte a unes lògiques productives vinculades a la societat de masses. No està la TV acostumada a tractar el seu públic com a individus, només com a part d’una massa, i això és el que ha canviat. 

En el nou paradigma mediàtic que conforma internet, no és volum el que ha de buscar la TV i els mitjans en general, sinó el valor. Els alts directius de les cadenes només entenen d’indicadors: rating, reach, average time spent, ATV, ATS, share del ràting, target, cobertura, freqüència, GRP, TRP, target rating points, índexs d’afinitat, etc.

La TV és un mass media, un mitjà de comunicació de masses o, com apunto en un anterior post (De la democràcia de masses a la postdemocràcia del jo. (del hard al soft)), un mitjà de comunió de masses. Aquesta és la seva especificitat i de la lògica que es deriva no pot fugir.

Aquesta lògica ens condemna a la teleescombraries? La meva resposta és , i matiso: és indubtable el paper que la TV ha tingut en general i al nostre país en la seva contribució a reduir desigualtats culturals, i alhora ha promogut un model de llibertat d’obertura, d’emancipació. És un mitjà perfecte per promoure discursos d’identitat nacional, per exemple (comunió).

Aquesta lògica comunitària enllaça molt bé amb el servei públic, informació d’interès per al ciutadà emesa des d’un altaveu mediàtic. Però és indubtable que la faceta depredadora d’audiència que subjau a l’ADN de la TV convencional, igual pot produir programes de qualitat perquè connecten amb una audiència gran, com programes d’ínfima qualitat que sens dubte sí hi connecten. El primer sol ser conjuntural i normalment vinculat a certa dosi d’espectacle intrínseca al mitjà; el segon és connatural al mateix. És connatural a la seva especificitat com a generador d’espectacle, aquí convergeix tota la seva lògica productiva.

En el fons, i posant-me un xic maximalista, la lògica subjacent en la producció d’una entrevista de Jordi Évole o Ana Pastor és la mateixa que a Ahora caigo o Boom!, per dir alguna cosa. En tots dos models es persegueix el mateix, veure com cau o li explota una bomba light al concursant o l’incisiu entrevistador agafa en una contradicció l’entrevistat; un remix de tots dos formats seria curiós.

Per tant, la tendència cap al format “escombraries” –o potser millor dir format “espectacle de millor o pitjor gust o calat cultural”– és una cosa que sembla inherent a la TV broadcast. És quan es diu que la TV pública ha de corregir aquest dèficit, al no tenir tanta dependència de la rendibilitat comercial via grans audiències. És el factor correctiu del públic sobre el mercat lliure aplicat als mèdia, factor que ha de ser repensat en els temps que corren.

Cap a una Smart TV

La desmassificació simultània de la producció, la distribució i la comunicació han revolucionat l’economia global, la pràctica de les empreses, els països, i lentament s’introdueix en els mèdia.

Progressivament, l’homogeneïtat (comunió) s’ha vist substituïda per una extrema heterogeneïtat. Tot està canviant, no només en l’univers del mitjà, som al segle XXI i ara és internet en totes les seves vessants i possibilitats amb el seu model participatiu i interactiu el que substitueix el broadcast.

Ho ha incorporat bé la TV convencional? La meva resposta és no. Fins ara s’ha limitat a introduir afegits als programes via complements a internet (Twitter o Facebook), però l’important és generar una interoperabilitat (amb tot el que implica) entre l’emissió convencional i la xarxa. Malauradament estem lluny, no és fàcil, només s’ha de canviar de manera de pensar i això estarà més a l’abast de petites emissores locals que de les grans corporacions mediàtiques.

Segurament el que cal fer és pensar el canal a l’inrevés; partir de què oferiria a la xarxa i com es complementaria amb el broadcast, sense restar-li importància. És un exercici poc convencional, ho reconec. Alguns acostumats a determinades formes de pensar diran que no ho entenen, però per a mi és l’única manera de construir una TV diferent, participativa i amb audiència. En tot cas és un esforç conceptual que crec paga la pena fer.

Tenint en compte que també cal fer front a la migració del públic, especialment jove, que ja veu continguts i llegeix més notícies al web mitjançant diversos aparells que té al seu abast que a través del televisor i el diari imprès, la necessitat comença a ser urgent.

Crec en un model dins del paradigma del broadcast que paulatinament contempli altres models híbrids. En aquests moments, o fem TV per internet o fem TV convencional on internet és simplement un complement de recepció d’entrades dels teleespectadors i una forma de veure fora de línia els programes.

Aquesta adaptació a les possibilitats de la tecnologia en xarxa és suficient per parlar d’una Smart TV? La meva resposta és no. Amb això no n’hi ha prou, cal introduir, com s’està fent en altres sectors, models de disseny de productes televisius que parteixin de l’acoblament del know how d’equips d’innovació de diferents empreses i sectors (no només mitjans) que poden combinar els seus actius d’una manera sistemàtica per crear nous productes i serveis.

Potser algun smart manager, en algun moment, quan encarregui un programa o li arribi una oferta d’una productora, començarà a imposar el criteri que el concepte base del programa inclogui aportacions que provinguin d’àmbits diferents dels propis mitjans.

Caldrà crear projectes i formats de TV en connexió, generar iniciatives en connexió, activitats en connexió per generar noves oportunitats, nous enfocaments i noves formes d’enriquiment del mitjà. 
En aquest punt m’atreveixo a vaticinar que seran les petites emissores de TV locals les que estan més ben posicionades respecte a les grans cadenes, que arrosseguen la rèmora de la súper gran audiència. Aquestes televisions de proximitat poden generar audiència suficient i fidel mitjançant l’ús avançat de les eines que la xarxa posa al seu abast, generant sens dubte negoci.

La hibridació i els models coexperiencials, col·laboratius, cooperatius, cocreatius, coordinats, seran la forma habitual de crear a partir d’adaptar, connectar, combinar, unir, renéixer, reformatar simplificar, reinventar, fusionar, maridar, repensar la TV d’una forma intel·ligent.

Albert Pérez Novell. President de Globalbook.