En els darrers set o vuit anys molts periodistes han estat acomiadats dels seus mitjans i avui ja no són presents a les seves redaccions. La gran majoria per motius econòmics, altres amb els motius econòmics com a excusa perfecta per estar irradiats de les empreses. No obstant això, cada any surten al mercat milers de nous llicenciats de les moltes facultats existents (als quals jo mai recomanaria que es matriculessin ni perdessin el seu preciós temps estudiant aquesta estúpida carrera que no serveix de quasi res, si més no a la pràctica).

Disculpeu romàntics i apocalíptics, però jo ja fa temps que vaig entendre el que un bon dia em va preguntar el meu pare ACS: “Periodisme, fill? I de què viuràs?”. Quin savi era el senyor Capellera. He aconseguit que el meu fill no anés a perdre el temps a un lloc fantasmagòric i de somiatruites com és una facultat de periodisme, on paradoxalment es necessita una nota superlativa per poder-hi accedir… Per què? Si després els rendiments professionals són zero, pràcticament. En fi.

Fent un càlcul ràpid, en aquest Estat espanyol en el qual encara estem inclosos, hi deu haver una quarantena de facultats de periodisme (entre públiques i privades), que a raó d’uns 120 llicenciats cada any per escola resulten uns 5.000 nous aturats per promoció. Conec casos de gent que, amb trenta anys complerts, ha engaltat pràctiques amb beques i, a dia d’avui, acumulen títols i mèrits acadèmics sense haver signat mai un sol contracte. I segurament no el signaran.

En aquests anys hem viscut el tancament de múltiples mitjans de comunicació. Fins i tot a la xarxa, aquesta plataforma cridada a reconvertir el nostre sector. Hem vist morir Soitu, ADN, Metro, CNN+, Público i molts altres que ara no recordo ni recordarà mai més ningú. I esperem! Queden La Vanguardia, El Periódico, l’ABC, El País i altres portaveus de l’interès polític o social de lobbys i partits. I res més, desenganyem-nos, res més. Queden els columnistes apoltronats, que cada dia opinen d’una cosa diferent, i que alternen l’opinió al diari amb el ho-sé-tot de les tertúlies, sovint pesades i impresentables, però que els paguen cada intervenció, sovint sent uns neòfits de la majoria de temes. Alguns d’aquests dinosaures són senyores i senyors que porten anys gestionant equips i que escriuen “sensates columnes” sobre el futur i el present, discuteixen sobre les causes de la situació, i es creuen amb la capacitat de fer de jutges de tot. Que bé!

Aquests mateixos són els que qüestionen els que, sovint, treballen gratis, i expliquen que fer això va contra el “model de negoci”. Es parla de “pagament per continguts”, de col·laboracions fixes… de misèria laboral, en definitiva. De que “el gratis” posa en perill el treball periodístic; d’“intrusisme professional”; de l’amenaça que representa “el periodisme ciutadà” perquè la democràcia en sortirà tocada si es segueixen tancant mitjans.

Però què passa en realitat mentre tanquen diaris, surten al carrer milers de llicenciats i senyors entesos debaten sobre problemes més que sobre solucions? El que passa en realitat és que pràcticament tothom fa el mateix, és a dir, el que pot. Dit d’altra manera, muntar un mitjà amb escassíssims recursos i dedicar-se a fer l’última hora retocant vagament teletips que arriben d’agències. Agències a les quals, per cert, es paga tant o més que a l’equip que s’ha contractat. Valors afegits? Ben escassos, sí és que n’hi ha. Gairebé tots els mitjans munten redaccions reduïdes i carregades de redactors joves que perceben misèries a precari amb l’objectiu de fer “un mitjà generalista que interessi”, i així n’aprenen (jo vaig treballar quatre anys completament gratis per la SER, amb l’incentiu –tenia 19 anys– que allò era prestigi professional) Quin engany per mor de la il·lusió del jove de treballar en el que ha estudiat.

I mentrestant, la lluita per vendre i difondre és una autèntica batalla amb l’objectiu de ser els primers. Llançar el primer l’alerta, encara que sigui per a res. Publicar abans que cap altre el nombre d’aturats, encara que sense explicar per què es dóna. Ser el primer en anunciar un atemptat encara que diguem que algú ha mort i després resulti que no és cert. Treure el titular més impactant encara que al final no passi res. I tots aquests exemples són certs, i el que estigui lliure de pecat que llenci la primera pedra.

La lluita també ha passat a la comunicació 2.0, per ser líders en tot. Posar titulars repetitius, redundants, amb combinacions artificials de paraules perquè posicionin millor i apareguin primer a Google. Programar tuits i actualitzacions de Facebook i Twitter cada cinc minuts anul·lant tota conversa amb els lectors. Alguns veuen com a bo sotmetre’ls a una ràfega contínua de la metralladora informativa. Tot ràpid, tot teletips retocats, res de context, res d’explicacions i, sovint, res de les 5 W de la Teoria de Laswell. “Qui va dir què, a qui, en quin lloc i amb quins efectes”. Res!

Obres el diari i només parla del que els interessa com a grup editorial, els dóna diners o els paga la publicitat; la fotografia del director del mitjà o el columnista estrella repetida fins a la sacietat en la mateixa edició. En audiències tots guanyen sempre, encara que realment perden força cada mes que passa, i els marmessors mai no subvencionen ni ajuden mitjans de diferent espectre. Només sobreviuen gegants ja establerts o diaris nascuts a l’ombra d’una idea, pagats pels grans partits o ideòlegs d’aquests, i treuen notícies de motlle per a un públic al que “li és més còmode” que li diguin què i com ha de pensar. O això pensen els gestors del diari i segueixen fent-ho.

De vegades, enmig de tot aquest batibull, em qüestiono què faig i per què ho faig (encara que en el meu cas m’he dedicat de ple i des de fa anys a la lluita per la independència de Catalunya, i pràcticament he aparcat la resta; jo també tinc dret a tenir un objectiu, o una dèria que m’il·lusioni), i renuncio a recaptar més a canvi d’escriure el que vull, sense que les audiències o les vendes em facin trontollar. La qüestió potser sigui aquesta. No anar a per tot, sinó centrar-te en un tema. No intentar comparar-te amb ningú, sinó fer el teu producte sense preocupar-te del que altres han publicat. No vendre com a realitat les fílies o les fòbies del teu entorn i les que alhora et ven la resta (guerres, crisi, retallades, atur, violència…), sinó creure en el que escrius i en el per què ho escrius, deixar-se d’explicar el que explica la resta que no saben ni per què ho escriuen o expliquen, i publicar coses que només tu puguis explicar.

Avui i ara la clau és deixar d’escriure per a cercadors i contar històries que interessin de veritat a la gent del teu entorn (com ara la independència de Catalunya, que tenim a tocar de la mà). Oblidar del clic fàcil en temes sensacionalistes i intentar fer alguna cosa que sigui útil i et faci necessari, que et faci atractiu i quasi imprescindible en un ideari concret. Que enamoris la resta amb la sinceritat de la teva exposició i plantejaments. És igual que el teu producte sigui digital o imprès, televisiu o radiofònic.

Potser al final l’únic model de negoci possible per al periodisme sigui, precisament, tornar a fer periodisme i oblidar-se de fer negocis. De fet, potser aquesta idea és imprescindible perquè els mitjans puguin sobreviure. Perquè, encara que la societat i la professió, alterada i condicionada per tot això que exposo, no ho vulgui assolir ni acceptar, el producte mediàtic precari que avui fan la majoria dels mass media és absolutament prescindible del tot. I creure que un trending topic no és notícia, és posar-se una bena als ulls i amagar el cap sota l’ala.

Santi Capellera i Rabassó. Periodista. perinnolligams.blogspot.com