Les creences, els valors i les perspectives compartides en qualsevol dels àmbits de la nostra vida influeixen definitivament en les decisions individuals que hom pren en relacions interpersonals, actituds davant tota mena de situacions i, en general, en tota la nostra vida. En l’àmbit col·lectiu, aquests paradigmes generen cohesió social, determinen les polítiques i, fins i tot, l’economia. L’impacte que els models de pensament i les creences tenen en el conjunt de la societat és profund i té un impacte decisiu en la forma de viure i interactuar, tant a escala individual com social.
El paper dels mitjans de comunicació, entre d’altres, és essencial per conformar paradigmes cognitius i cosmovisions com ho va fer, per exemple, n’Akira Toriyama a TV3 a finals dels 80 i els 90 en tota una generació de joves a Catalunya. Fins i tot els germans Muñoz, d’Estopa, admetien que no podien veure Bola de drac en castellà, perquè els semblava ridícul i antinatural. De la mateixa manera, molts infants –i no tan infants– s’habituaren a escoltar les transmissions de futbol en català d’Eduard Boet, Pere Escobar i Bernat Soler després de sentir els Matías Prats o el José Ángel de la Casa –conegut pel gol de Señor en el partit Espanya-Malta que va donar la classificació a l’Eurocopa de França.
La presència d’aquests paradigmes en mitjans de comunicació i televisions de Bèlgica o els Països Baixos, com la VRT, la RTBF o la NOS, fou quelcom que em cridà poderosament l’atenció en els prop de 15 anys que vaig viure a Brussel·les. La presència d’aquests valors, narratives i perspectives compartides que influeixen en la manera com la població percep els esdeveniments, les institucions i els temes socials importants del país era més que evident pels qui tenim unes altres cosmovisions. Aquests mitjans, tot i tenir al seu voltant poderosos mitjans amb desenes de milions més d’espectadors, resten impermeables als totpoderosos mitjans britànics, alemanys o gals.
El diari Avui, en els seus inicis, així com Catalunya Ràdio, TV3 i d’altres, van tractar –amb èxit– d’aconseguir crear un paradigma cognitiu d’identitat pròpia, modern i perfectament homologable a qualsevol altra societat occidental de les mateixes característiques. No era una feina fàcil, menys encara quan no es disposen de tots els elements possibles i es disputa en condicions d’inferioritat. Tanmateix, amb imaginació, enginy i astúcia, tots aquells responsables varen fer que fins i tot infants que no parlaven habitualment la nostra llengua ho fessin i se’n sentissin orgullosos.
“Fins i tot mitjans que diuen presumir de representar la catalanitat més nostrada han estat els primers que han regalat la cosmovisió internacional a mitjans estrangers”
La situació, anys després, és funesta: no només hem prescindit i menyspreat aquests paradigmes, sinó que estem adquirint, cada vegada amb més força i quantitat, altres cosmovisions foranes que, en cap cas, ajuden a la cohesió social ni són capaces de generar cap classe d’impacte en les formes de viure i d’interactuar. En aquest sentit, els mitjans de comunicació –que tenen una responsabilitat davant de la societat a la qual s’adrecen– han estat els veritables responsables d’aquesta colonització mental que ens han venut.
I no només això: fins i tot mitjans que diuen presumir de representar la catalanitat més nostrada han estat els primers que han regalat la cosmovisió internacional a mitjans estrangers. D’altres, com bé explica l’article Corresponsals internacionals, una espècie en extinció de l’anuari Mèdia.cat de l’any passat, s’aprofiten de la situació del mercat laboral obligant a molts periodistes a fer de freelances, acceptant condicions laborals precàries per tal de poder exercir la seva professió i imposant una sèrie de condicionants, entre els quals mai hi figura cap paradigma propi, ans el contrari: es lliuren a agendes i marcs impropis, fins i tot els qui haurien de ser més nostrats perquè són escrits i publicats en la nostra llengua.
Tot i que cada mitjà aposta, com és evident i com no pot ser d’altra manera, per un model propi, seria convenient un exercici de reflexió en aquest sentit, i no només en l’àmbit laboral. No sé pas si aquest és un dels temes del pròxim Congrés de Cultura Catalana, però no tinc cap mena de dubte que aquest és un tema cabdal en la supervivència de la nostra cultura i la nostra llengua tal com la coneixem.
Josep Solano, corresponsal d’El Punt Avui a l’Àsia i al Pacífic.
