Si alguna cosa bona ha tingut l’any 2022 per a la premsa i les empreses periodístiques és que, després d’un període llarg de xifres desastroses i turbulències de tota mena –pandèmia inclosa– que les van deixar baldades, la situació comença a estar més clara. Que no vol dir més positiva per a tots, ni de bon tros.
Ara ja sabem que cap diari de Catalunya tornarà a passar dels 60.000 exemplars ni dels 400.000 lectors per número, en paper, si no hi ha una hecatombe. Haurà de continuar oferint-se i perseguint-los per mitjà de l’aplicació, el web o les xarxes socials i buscadors, en un medi (internet) ple d’alternatives que es barallen per capturar el nostre temps, la nostra atenció i la publicitat que els ha d’ajudar a pagar els costos. I les xifres d’audiència comparada no els deixen precisament bé –als mitjans en paper– al costat de les cadenes de ràdio i els canals de televisió.
La part positiva d’això: les xifres de 2022 deixen entreveure un horitzó de calma, ja que els indicadors que venien baixant al llarg dels darrers 15 anys s’han aturat. En aquest nivell, molt baix, certament, però no sembla que hagin d’anar gaire més avall a curt termini. Això permetrà que les empreses periodístiques facin balanç dels danys soferts i puguin preparar de manera més eficient les noves etapes, lluny de la urgència de les sagnies que han viscut.
La part negativa: ningú –pràcticament– n’ha sortit indemne, no hi ha vencedors, per molt que alguns alcin el coll per anunciar i vantar-se que estan al capdamunt dels rànquings.
Els que venen del paper, perquè els agradi o no hauran de seguir mantenint aquesta versió industrial, que a més de despeses de paper, màquines i transport, es proveeix de diners dels clients lectors (ja pocs, feu números: uns 650 euros l’any per un comprador diari) i sobretot de la publicitat (la que encara els queda; per sort, a la premsa d’aquí més que als diaris d’abast espanyol, que són deserts publicitaris).
No ho tenen millor els mitjans que són originaris digitals, de sempre en la dinàmica de la premsa-servei i no premsa-producte (Journalism As A Service, per als nord-americans, amb l’acrònim JaaS), ni les declinacions digitals de les empreses del paper. Sense costos industrials ni grans barreres econòmiques a l’entrada a l’ecosistema informatiu, el paisatge periodístic s’ha vist inundat de propostes de tota mena, i totes amb aspiracions de mantenir-se en un mercat que és molt menys elàstic del que alguns voldrien.
Les xifres de 2022 deixen entreveure un horitzó de calma, ja que els indicadors que venien baixant al llarg dels darrers 15 anys s’han aturat. En aquest nivell, molt baix, certament, però no sembla que hagin d’anar gaire més avall a curt termini
En el mercat periodístic que s’ha forjat dins el medi internet, però, l’any 2022 no va servir per calmar les aigües ni per veure clar l’horitzó. Més aviat ben al contrari: tot segueix tant o més confús que abans de la pandèmia, el període de màxima capacitat potencial de competir per l’atenció digital del públic.
En primer lloc, perquè s’han tancat alguns (molt pocs) acords de compravenda/integració de publicacions/webs, però no s’han complert els auguris de nombroses fusions de capçaleres a Catalunya i Espanya davant la impossibilitat que totes siguin viables, ni les profecies de fàcil autocompliment d’alguns editors. El paisatge segueix inundat de títols de lectura escassa, de proposta informativa escassa, amb redaccions escasses i ingressos encara més escassos. Només cal veure les xifres de negoci que presenten al registre mercantil per admetre que al mercat periodístic digital hi ha pimes i els vells transatlàntics del paper, que van perdent llast.
En segon lloc, perquè s’han hagut d’aferrar als pactes amb Google i Facebook per a la compensació per l’ús dels continguts periodístics als seus serveis, però resulta que els imports percebuts són lamentablement baixos (ningú diu la xifra, gran transparència). Al damunt, Facebook ja ha anunciat que aquest any deixarà d’interessar-se per les pestanyes de notícies i, per la seva banda, Google ha demostrat ben poc interès en els seus propis serveis. Una prova: quanta gent recorda l’existència de Google News Showcase?
En tercer lloc, perquè l’esperança en els ingressos publicitaris per sostenir aquests mitjans no s’ha materialitzat, pràcticament, i a més una part està sotmesa a la mediació dels gegants d’internet. Això ha obligat les empreses de serveis periodístics no industrials a batallar per recuperar el cobrament al lector com en el temps del paper, sota el lema “la informació de qualitat s’ha de pagar!”. Amb nous problemes que emergeixen: un, que probablement no hi ha gaire coincidència entre usuaris i editors sobre què s’entén per informació de qualitat que mereix ser pagada; i dos, que aquesta frase no vol dir que qui ha de pagar és l’usuari, forçosament, i que en tota la història del periodisme professional i empresarial s’ha comptat amb la publicitat per pagar una part o la totalitat del cost.
La batalla del 2022 entre editors per cobrar subscripcions també ha mostrat un migrat balanç, i unes imatges terribles: tot i ampliar el mercat geogràfic cobert (fins a l’Amèrica Llatina), els qui més poden presumir tenen uns pocs centenars de milers de subscripcions a preus molt, molt, molt baixos (i no arriben a les xifres de vendes del paper fa 15 anys), i amb imatges de màrqueting de molt baix nivell (per dir-ho fàcil, cada mes ofertes d’últims dies a preu rebaixat).
Finalment, cal afegir a tot això la pobra imatge que ofereix la mesura de les audiències, que hauria de ser la base sobre la qual edificar l’explotació econòmica dels mitjans. Si Comscore era criticada per la qualitat del seu treball, les crítiques al seu successor oficial, GfK, són demolidores i hi ha un clam general per posar ordre en el tema… sense que això empenyi els editors a posar ordre al seu màrqueting d’audiències. A 2023, pretenen que sigui important el rànquing per nombre d’usuaris únics mensuals de cada títol, per exemple.
Davant aquest balanç de 2022, un pronòstic per al 2023: ha de ser millor, perquè en alguna de les coses segurament s’avançarà.
Joan Maria Corbella, professor de la Universitat Pompeu Fabra.
Article publicat al número d’hivern 2023 de la revista Comunicació 21.
