Reconec que no he travessat mai un desert. Així, en sentit literal. No sóc gran amant de la calor i fujo d’ella tant com puc. Però a la vida et trobes passant altres deserts, metafòrics, que poden ser tan o més durs que els reals. No hi ha sorra ni cactus però sí miratges i escorpins. Travessar el desert t’obliga a reaccionar i et treu aquest punt de supervivència que tots tenim a flor de pell si la situació viscuda mereix treure les dents (o les ungles qui les tingui).

Si la travessia pel desert passa a ser col·lectiva, es viu una sensació agredolça. No estàs sol i el patiment és compartit. És útil sentir-se acompanyat seguint la caravana de dificultats, així en fila índia, tots formant una gran línia discontinua. Alguns cauen però d’altres segueixen. Qui sigui editor o empresari, autònom o freelance d’aquest sector m’entendrà un pèl millor. Sentiment de pertinença gremial, es podria dir. Però al ser la crisi global i transversal, les dificultats per sortir-se’n es compliquen.

Vivim una sofisticació de la crisi. D’allò tan habitual que es deia fa un temps, la gestió de la misèria, hem passat a les misèries de la gestió. A furgar en els contenidors del sector les escuralles que et permetin l’entrada d’uns ingressos que minven. Si fóssim un quadre pictòric (cubista) es podria anomenar Fang i sorra en casa derruïda.

Qui em llegeix sap que les meves cròniques són àcides i desproveïdes de llum. Un reflex dels temps que vivim? El meu rellotge (vital) no em té pietat i em recorda que els minuts passen m’agradi o no. I són minuts depredadors que et devoren i ho conformen tot si no et construeixes una evasió paral·lela.

Divagacions a part, les constants vitals del sector no només no milloren, sinó que empitjoren. La caiguda publicitària en els grans rotatius no baixa dels dos dígits, les vendes a quiosc continuen planes i amb una inquietant tendència a la baixa per aquest estiu, ja tradicionalment fluix. La premsa de proximitat resisteix, però no se sap qui o què quedarà després de la tempesta. Ràdios i televisions municipals florint-se a l’ombra tímida d’un cactus. Més destrucció de llocs de treball; més precarietat pels afortunats que treballen; les administracions, seques…

I el CAC sense pagar el lloguer de les seves instal·lacions com a símbol de la profunditat de la crisi.

David Centol. Editor del Grup Comunicació 21.