La relació amb Twitter dels seus usuaris –ja m’hi poso jo el primer– és d’una insubstancialitat que fa feredat. I a cada decisió de l’empresa es fa més evident la vacuïtat argumental dels piuladors. Tot plegat s’assembla bastant a la relació dels drogoaddictes amb els venedors del producte del qual depenen. La droga està tallada, és cara, deixaré de comprar-ne, guanyaré salut si em desintoxico. Però encara no han consumit la darrera dosi que ja fan cua per tornar-ne a comprar. L’addicció a Twitter respon a paràmetres similars. Tot i que amb menys risc per a la salut, almenys la física, que tot s’ha de dir.
A cada cop de volant del magnat de l’ocellet, Twitter s’omple de veus, algunes d’elles molt il·lustres, anunciant que és arribat el final. Que ara sí que sí, de veritat i jurat pel nen Jesús, que marxaran de l’aplicació per no tornar-ne mai més. Però passen les hores, els dies i els mesos i allà segueixen –seguim– donant la tabarra, cadascú la seva, sense ni tan sols haver fet l’intent seriós d’eliminar el compte i desaparèixer. Decisió aquesta que seria l’única del tot coherent, sempre que el malestar que es demostra fos honest i a l’alçada de les piulades que s’escriuen per manifestar-lo.
Twitter perd diners a cabassos. Ja els perdia abans d’Elon Musk i amb ell al capdavant la situació no s’ha revertit. El model basat en publicitat no dona prou ingressos i la vanitat del piulador –ja m’hi torno a posar jo el primer– no ha estat suficient per arrossegar-lo massivament a adquirir una subscripció per convertir el seu compte en prèmium a canvi de 114 euros any.
Aquesta és la batalla que té capficat Musk. Com aconseguir que tanta i tanta gent que actualitza el time line de manera compulsiva desenes de vegades al dia per veure què diuen els altres, o que piula frenèticament perquè està convençut que al món li falta una peça fins que ell no hi diu la seva sobre qualsevol assumpte, es grati la butxaca i ajudi a capgirar la situació financera d’un gegant tecnològic incapaç de donar beneficis.
Per aconseguir-ho, Musk ha decidit fer-nos la vida a la plataforma una mica més complicada i menys gratificant. Va començar eliminant la verificació gratuïta del compte, va continuar fent més invisibles les piulades dels que encara no passen per caixa, i ara n’ha limitat directament l’ús, fixant un límit al nombre de tuits que poden llegir-se i també publicar-se.
“La gent no vol, en termes generals, gratar-se la butxaca. O no fins al punt que farien els negocis rendibles sense matisos i, en conseqüència, sostenibles”
L’eliminació de la verificació i el fet de treure visibilitat als comptes gratuïts ha estat un atac directe a la vanitat de l’usuari, però no s’ha traduït en una resposta massiva de gent subscrivint-se al sistema de pagament. Tampoc no sembla que hagi de tenir gaire bon resultat la limitació del nombre de piulades que poden llegir-se o publicar-se, mesura que no va tant adreçada a tocar el nervi de la vanitat com a dificultar l’experiència d’usuari. Però cada mesura posada en marxa es resumeix en el mateix motiu de fons: si vols estar servit com creus que et mereixes, paga!
La partida és bastant semblant a la que, en altres termes però amb el mateix objectiu, mantenen els mitjans de comunicació que han tancat els seus continguts a la xarxa. I el problema de sortida és ben bé el mateix: la gent no vol, en termes generals, gratar-se la butxaca. O no fins al punt que farien els negocis rendibles sense matisos i, en conseqüència, sostenibles. Les agressives campanyes de promoció de les subscripcions anuals als diaris de pagament així ho acrediten. Fer un subscriptor costa més que pujar una muntanya, mantenir-lo equival a pujar-ne dues.
Musk probablement s’equivoca quan llegeix les mètriques que li passen els seus analistes. És imaginable posar-se al seu cap i imaginar-se la conversa d’ell amb sí mateix: “N’hi ha molts d’enganxats que són socialment rellevants, o així s’ho creuen. Així que pagaran”. Però la realitat és tossuda. Així que la continuació del monòleg també pot intuir-se: “Com pot ser que amb tanta gent enganxada a la plataforma costi tant generar subscriptors de pagament? Com és possible que periodistes, polítics i tota classe de professionals que aspiren a donar a conèixer les seves opinions i treballs no m’autoritzin a carregar l’import del prèmium als seus comptes corrents? Què explica que acceptin resignadament les dificultats que vaig proposant-los-hi sense fer el pas a una subscripció de pagament?”.
No trigarem gaire a veure Twitter baixant els preus de la categoria prèmium. Serà l’equivalent a les campanyes agressives que també veiem fer als mitjans de comunicació que tenen els seus continguts tancats i que només poden llegir els seus subscriptors. Ofertes del tipus una subscripció anual per 1 euro al mes o equivalent.
Quan això succeeixi es multiplicaran el nombre de subscriptors prèmium de Twitter. Només que llavors per ingressar el que ara aporta un sol subscriptor se’n necessitaran un centenar. O fins i tot més. Perquè els que ja ho són amb les tarifes actuals exigiran que se’ls apliquin les mateixes condicions ofertes en les promocions. Així que, fet i fet, la situació serà la mateixa que ara, només que havent millorat les estadístiques de subscripció. Però d’estadístiques només no es menja. Ni a Twitter ni a la premsa de pagament. Els segons fa temps que ho saben. Musk pensava que, amb la multitud d’usuaris que pul·lulem per la plataforma convençuts que sense nosaltres el món es perd alguna cosa, seria diferent. Ara veu que el nostre comportament és el mateix que el no subscriptor d’un diari qualsevol. Aquell vol llegir sense pagar i els altres volem el mateix i, a més a més, ensenyar-nos també per la cara.
Josep Martí Blanch, periodista.
