El proper 31 de març farà un any de l’aprovació a les Corts espanyoles de la Llei general de l’audiovisual. Malgrat haver passat aquest llarg període de temps, l’autoritat audiovisual prevista no només continua pendent del tot, sinó que encara es manté la incògnita de si passa res de nou i s’adoptarà o no una estructura similar a l’Ofcom britànica que establiria una mena de maridatge amb l’actual CMT.
Algú afirmarà que fa temps que es va posar en marxa un comitè d’autoregulació televisiu. I mecanismes com aquests són enormement positius… si qui els promou s’ho creu i per tant els aplica amb convenciment. Si no, la seva utilitat no va més enllà de la rendibilitat d’imatge que ofereix la seva estricta existència; poder visualitzar la bona voluntat dels qui l’han presentat en societat. Dins el món de la comunicació i la creació de continguts hi ha alguns exemples meritoris, però no es pot dir que aquest sigui el cas dels resultats del codi i comitè constituït fa més de sis anys per les cadenes estatals de l’època. Any rere any, publiquen un informe que no té cap altra conseqüència que alimentar un historial de gràfiques i percentatges.
Amb el dubtós honor d’anar acumulant anys com estat europeu sense autoritat audiovisual, no és gens estrany que entitats ciutadanes preocupades pels continguts que emeten les televisions posin el crit al cel pels continuats incompliments d’unes mínimes normes de qualitat i de protecció a la infància per part d’algunes d’elles. L’incansable portaveu de l’Observatori de Continguts Televisius i Audiovisuals, Valentí Gómez, ha afirmat amb contundència que el codi d’autoregulació és un “fracàs absolut”. Raó no li falta.
No hi ha res més definitori de les autèntiques prioritats d’una llei que el temps que passa fins a la seva (o no) aplicació; i les prioritats de la llei estatal eren unes altres, molt allunyades d’aquests organismes reguladors. Disculpeu haver assenyalat una obvietat.
