L’any vinent Catalunya celebrarà, i ho hauria de fer amb una gran commemoració, el centenari del naixement de la ràdio. Un naixement que va ser fruit dels esforços d’un impressionant estol de tècnics, emprenedors i aficionats en aquell primer mitjà electrònic. Un brou de cultiu humà de primer nivell que, si no hagués estat per l’aixecament feixista espanyol, hauria fet possible uns anys més tard la televisió al nostre país, com tan bé va investigar i explicar Francesc Canosa.
No és gens casual que aquell mateix 1924 es posés en marxa la primera central automàtica de telefonia a la península ibèrica a la ciutat de Balaguer; gairebé el punt final de la ingent tasca de la Mancomunitat de Catalunya en el desplegament del servei telefònic arreu del país. Un modern equipament que s’inaugurava just abans que la dictadura de Primo de Rivera s’apropiés de la xarxa pública catalana i creés una empresa estatal centralitzada a Madrid, la CTNE. Després em referiré a aquesta simbiosi imprescindible entre comunicació i tecnologia.
Lògicament, hauria de ser una commemoració que agrupés tot el món de la ràdio catalana, des de les grans emissores generalistes i temàtiques, públiques i privades, amb l’enorme patrimoni comunicatiu que representen les emissores locals i les associatives. L’ecosistema mediàtic català té com un dels seus trets definitoris la riquesa, per quantitat i qualitat, dels seus mitjans de comunicació de proximitat, siguin escrits, televisius o, com és el cas que ara ens ocupa, radiofònics.
No comencem pas de zero
Feliçment, hi ha gent que ja hi està treballant. Al discurs inaugural dels darrers premis de Ràdio Associació de Catalunya, el seu president, Jordi Margarit, va anunciar que en els mesos vinents es faria un important anunci dels preparatius d’aquest centenari. Un segle d’història de la comunicació radiofònica que compta ja amb diverses iniciatives, impulsades per estudiosos i professionals de la ràdio, que són molt importants per se i que hauran de ser molt tingudes en compte en aquesta commemoració, cosa que les hauria d’ajudar a créixer encara més en la seva ja notòria dimensió.
La primera, cronològicament, és el banc de veus Dones a les ones impulsat per Elvira Altés, Sandra Balagué i Josep Maria Adell, que dona continuïtat a la magnífica exposició que va acollir el Museu d’Història de Catalunya. I la segona, presentada enguany a l’Institut d’Estudis Catalans durant la jornada dedicada al Dia Mundial de la Ràdio l’Arxiu Sonor de la Ràdio a Catalunya, nascut de la ingent tasca de recerca i catalogació de Cinto Niqui i de la implicació de la directora de l’Institut de la Comunicació de la UAB, Amparo Huertas. Un arxiu digital que ja compta amb més de 3.500 registres i més de 700 emissores registrades.
Deia al principi que el centenari de la ràdio a Catalunya s’hauria de relligar amb el món tecnològic. Fa un segle vam ser pioners en el desenvolupament d’aparells de comunicació electrònics, com els emprats en les transmissions d’imatges per ràdio, anomenades llavors emissions fototelegràfiques, el 1932. I aquest bagatge s’hauria de reivindicar i fer-ne partícip el sector TIC. Més encara quan les entitats professionals que el representen han fet de la seva projecció social i compromís amb la ciutadania un dels eixos bàsics de la seva activitat.
I ja posats, caldria afrontar un equipament cultural, pedagògic i de recerca pendent al nostre país de fa molt de temps: un museu de la comunicació audiovisual –o el nom que es vulgui– que agrupés des de la ràdio al cinema, com tenen altres països. Portem quasi dues dècades de propostes fallides al respecte i cinc anys del manifest en favor d’un museu de la ràdio. Precisament, un país que en té un va acollir i organitzar una magna exposició commemorativa: la dels 100 anys de la ràdio alemanya.
Daniel Condeminas i Tejel, consultor en comunicació.
