La sociòloga i consultora familiar Alba Castellví, autora del llibre Els hàbits que els faran feliços, publicat recentment, ha advertit: “Si jo fos la mare d’un alumne avaluat pel PISA estaria preocupada”. I sap de què parla.
Periodísticament, l’informe PISA sobre la qualitat de l’ensenyament ha donat molt joc als mitjans de comunicació a l’hora de cercar opinions, valoracions, desqualificacions del sistema educatiu i dels seus ideòlegs. Els executors (mestres, professors, ensenyants en general) han estat qüestionats més per dòcils que per incompetents, en el mateix nivell d’exigència que s’ha fet a la corresponsabilitat que hauria de tenir la família en l’educació dels seus fills.
Mediàticament s’ha aprofitat per denunciar que ja se sabia que la qualitat baixava. Que feia temps que es veia a venir la pèrdua de coneixements. Que no podia ser que la diferència de nivell dels alumnes dins la mateixa aula no perjudiqués el rendiment curricular. Definitivament, els mitjans han sentenciat que amagar el cap sota l’ala durant anys i tantes modificacions del sistema educatiu com opcions polítiques s’havien alternat en els successius governs, havien provocat el desastre.
Opinadors amb biaix marcat, tertulians saberuts i polítics professionalitzats han rivalitzat a assenyalar els factors claus que han propiciat l’informe tan desfavorable de PISA: canvi de model educatiu tradicional, memorístic, de donar valor a l’esforç individual per un altre que ha cercat la felicitat de l’alumne amb objectius més innovadors, i eines per aconseguir-los més actualitzades, més al dia en l’univers tecnològic de dimensions infinites a l’abast dels estudiants. El fenomen digital, la telefonia mòbil, la tauleta tàctil, l’ordinador i la intel·ligència artificial han obert horitzons que tímidament algú s’atreveix a qüestionar, però que van a tot gas cap a l’expansió, cap a la consolidació en el funcionament de la societat que hauran de gestionar els alumnes avui analitzats i suspesos de forma contundent.
El gremi dels mitjans de comunicació ha pronosticat que les comissions d’experts muntades a correcuita per analitzar el problema i dictar les mesures correctores no seran suficients per corregir el rumb erràtic de les polítiques d’ensenyament, i exigeixen mesures valentes, rigoroses, que aconsegueixin arribar en condicions de supervivència a un futur immediat…
Fins aquí, el preàmbul. Imaginem ara que a algú li passés pel cap i tingués autoritat per exigir un informe PISA que avalués els mitjans de comunicació. Un informe concloent sobre la qualitat dels continguts que es difonen, el rigor amb què s’elaboren a partir de la precarietat amb la qual treballa la professió periodística des que el model de negoci ha canviat i està en mans del poder econòmic i polític.
“El PISA periodístic hauria de denunciar els factors estructurals, socials i econòmics que encotillen la professió”
L’informe PISA sobre els mitjans de comunicació assenyalaria com s’ha arribat a la renúncia del compromís social de ser crítics amb el poder? Denunciaria la mala praxi d’assistir a rodes de premsa sense preguntes? Criticaria la reproducció de notes de premsa i imatges subministrades pels aparells de propaganda sense passar per cap sedàs de contrast i verificació? El nostre PISA podria demanar qui combat la mentida, davant tantes barbaritats com es llegeixen i se senten? Quedaria clar que el rigor ha desaparegut i que el rumor s’ha convertit en notícia? Que el safareig s’ha apoderat dels mitjans públics per rivalitzar amb els privats, i que l’objectiu dels continguts banalitzats és aconseguir audiències sense exigència de veracitat? La deontologia que es predica i s’exigeix en l’àmbit acadèmic i professional es devalua i perd força quan arriba a la ciutadania, perquè el relat passa controls d’autocensura incentivats per una necessitat d’estabilitat laboral.
El PISA periodístic hauria de denunciar els factors estructurals, socials i econòmics que encotillen la professió. Hauria d’evidenciar que s’ha deixat de trepitjar el carrer per empaitar notícies i protagonistes, i que hi ha un fotimer de continguts periodístics que es nodreixen del que circula per les xarxes. L’informe que posaria on correspon els mitjans no tindria més remei que criticar la submissió a la immediatesa que impedeix aprofundir els continguts, el periodisme digital que no veu la cara envermellida del personatge caçat en contradicció (memorable la resposta de Salvador Illa quan li demanen per què van votar al Parlament de Catalunya en contra de poder gestionar polítiques d’immigració: “no recordo el perquè, ni el moment, ni el context”), i sembla que ningú no trobi a faltar la repregunta.
Posats a demanar, aquest PISA somiat podria reflexionar sobre l’ús de les tecnologies digitals i el futur que dibuixa la intel·ligència artificial com a subministradora de continguts “periodístics” a un cost laboral baratíssim. Quan l’acumulació d’informació la faci insuperable i imprescindible, qui controlarà la seva capacitat creativa en la construcció de relats sobre realitats interessades? Els sèniors que han seguit el curs sobre Com funcionen els mitjans de comunicació, organitzat per la Universitat de Manresa, ho tenen clar: “costarà molt recuperar la credibilitat i el prestigi que havien tingut els mitjans de comunicació”. Uns altres alumnes, els de la UniversiMés, també de la Universitat de Vic – Universitat Central de Catalunya al campus de Manresa, en el curs Comprendre l’actualitat amb sentit crític, adreçat a persones amb discapacitat intel·lectual, tampoc han vist clar això de la comunicació que “algú, algú…” condiciona des de ves a saber on. Ho diuen amb un somriure còmplice i explícit, endolcit per l’absència de malícia que impregna la seva capacitat tan diferenciada de la nostra. El seu PISA els aprovaria.
Gonçal Mazcuñán i Boix, periodista.
Article publicat al número d’hivern 2024 de la revista Comunicació 21.
