El paisatge comunicatiu de Catalunya travessa per un període ja molt llarg de turbulències, i són coneguts els mapes que resulten a partir de qualsevol dels indicadors que s’utilitzi per descriure’l. Per això, cal reaccionar per afrontar el futur digital.

Pel costat de l’oferta, hem vist tancar televisions locals –i algunes que ni han engegat–, la reconversió d’altres canals per inviables, hem vist grups catalans editors de revistes d’abast estatal reduir el catàleg, i el tancament o les greus dificultats de publicacions veteranes en l’espai local, per posar alguns exemples. També són de domini públic les dificultats d’editors de premsa d’abast català, però també les de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, i altres empreses.

La reducció brutal de la inversió dels anunciants en els mitjans de Catalunya des de l’any 2008 ha escanyat l’economia de les empreses després d’un període anòmalament ric, que va culminar amb els rècords de recaptació publicitària de l’any 2007. Per a l’economia del paisatge comunicatiu de Catalunya, el resultat de l’empobriment del mercat publicitari en mitjans fa saltar totes les alarmes (i no va gaire millor per als nous mitjans digitals, amb unes tarifes, aquí i a tot el món, molt, molt baixes, per la gran competència existent de suports, motors de recerca i xarxes socials inclosos).

Pel costat dels usuaris, les xifres de difusió pagada de diaris i revistes no deixen de baixar any rere any per a la immensa majoria, una pèrdua de lectors que també reflecteixen els indicadors d’audiència, i això no ajuda els ingressos de les empreses, ni per venda d’exemplars ni pel preu de la publicitat. La ràdio, per contra, manté una bona salut d’audiència, però no es trasllada a la factura publicitària, sotmesa a una pressió a la baixa com la resta de mitjans.

I pel que fa a la televisió, és palesa l’erosió d’una part creixent del consum dels espectadors dels canals catalans a favor de les propostes ben armades empresarialment i en continguts per l’oligopoli en què s’ha convertit el mapa espanyol, encara que els resultats de Mediaset i Atresmedia no siguin tampoc els de cinc anys enrere.

Al costat d’aquest paisatge deprimit dels mitjans tradicionals, a Catalunya, com en tots els països, l’esperança idealista posa els ulls en l’escenari digital, en el qual confluiran tots els qui vulguin seguir presents al mapa. Però no ens hem d’enganyar: ara per ara, és un escenari d’empreses petites, al costat dels vells mitjans tradicionals, tant en xifres d’empleats com de facturació, per bé que hi ha propostes de molt interès. I els indicadors que se solen usar per valorar el seu èxit (usuaris únics mensuals, pàgines vistes, etc.) mostren una atenció creixent per part dels ciutadans, però amb una intensitat baixa en l’ús: poques pàgines per títol i dia, lluny de les xifres dels mitjans tradicionals.

A més, en el mapa digital es reprodueix la dualitat espai català-espai espanyol dels mitjans tradicionals (i l’internacional, amb les propostes dels grans d’internet). Encara que els costos d’entrada són baixos, i això ha facilitat l’aparició de mitjans catalans, l’observació de les propostes informatives-comunicatives a la xarxa mostra un desequilibri enorme en favor de l’espai espanyol, amb unes propostes amb molta més capacitat de producció periodística.

No tinc més espai per estendre’m, però davant d’aquesta situació crec que hem de pensar seriosament en les dimensions i les característiques internes que pot mantenir el paisatge de la comunicació a Catalunya, en termes de pluralitat, de concentració, de dualitat pública-privada, d’equilibri local-nacional, d’innovació. Ens hi juguem el futur, i això no s’arregla amb projectes empresarials benintencionats però sense capital, ni recorrent a les subvencions, dues fórmules molt habituals les darreres dècades.

Joan Maria Corbella. Professor i membre del grup de recerca UNICA (Unitat d’Investigació en Comunicació Audiovisual) de la Universitat Pompeu Fabra.

Columna publicada en el núm. 1 de la revista Comunicació 21 (juliol 2014, segona època).