
Així doncs, ni La Gaceta, ni Intereconomía TV, ni Radio Intereconomía, ni Fax Press se salven d’unes pèrdues constants i recurrents, relativament suportables (sempre aparentment) i els 16 milions actuals poden sobrepassar els 20 en el moment que es facin públiques les auditories de l’any passat, que va ser el pitjor des de l’inici de la crisi.
Una crisi que ens dóna paradoxes curioses: a l’agonia de Público (a l’esquerra del PSOE? exChaconista?) ara se suma la d’Intereconomía, a l’altre extrem ideològic i tots dos amb editorials i articulistes que més d’una vegada han provocat vergonya aliena (si hem de ser justos, els d’Intereconomía guanyen per golejada en aquest apartat).
La calma tensa podria venir precedida per l’exabrupte, o sigui, la presentació d’un ERO, un concurs de creditors, un preconcurs de creditors o una simple insolvència. Les modalitats a la carta per desmantellar tot allò que no ha funcionat mai econòmicament, però que ha estat “valuós” per a l’acumulació i suma d’electors a les files de les sigles d’uns partits caníbals. O això els han fet creure els mitjans als polítics, o els polítics han fet creure als mitjans un poder que tenien però que no podien pagar. Una petita excepció a tenir en compte per a futures aventures.
David Centol. Editor del Grup Comunicació 21.


