Al capdamunt de la Rambla de Catalunya, incrustat a terra al mig del passeig central, hi ha el Manifest de Barcelona en una placa de marbre blanc i ‘escrit’ amb lletres de llautó. Moltes persones passen trepitjant-lo sense fixar-se que hi és i sense saber què hi posa.
Una vegada més, m’aturo per llegir-lo: “Nosaltres directors de cinema exigim com a dret moral que les nostres obres arribin a l’espectador tal com foren concebudes originàriament”. El Manifest de Barcelona va ser impulsat pels directors de cinema George Sidney i André Delvaux l’any 1988.
Continuo caminant rambla avall en direcció al cafè per fer un mos i prendre alguna cosa ben calenta. Avui realment fa fred. A la mà duc el diari, avui porta un reportatge especial sobre les falses notícies i la desinformació, i m’interessa molt llegir-lo. Arribo al cafè, sec a la meva taula de sempre, demano un entrepà i un cafè, obro el diari i sento la inconfusible olor de tinta.
El reportatge de l’Ara desgrana les dades que es recullen un parell d’estudis sobre la utilització de les xarxes per part del jovent i sobre les notícies falses, potser un reportatge massa farcit de dades i de tants per cent. Com deia un professor meu, l’estadística ens ajuda a demostrar allò que prèviament volem demostrar, ja que les dades mai són neutres, reblava.
De tot l’article m’interessa especialment una idea que diu la Gemma Paricio, cap d’estudis de l’Institut Euclides de Pineda de Mar, quan parla de la finalitat de l’educació mediàtica en relació amb l’alumnat del seu centre: “La idea és poder-los formar perquè siguin conscients i crítics. Volem que no siguin només espectadors, sinó també actors d’aquesta societat digital”. Efectivament, no són només les falses notícies les que hem de detectar, necessitem que l’alumnat tingui una mirada crítica i una consciència mediàtica a l’hora de llegir els mitjans de comunicació.
“No podem posar, només, l’accent en detectar falses notícies, necessitem una mirada llarga quan parlem d’educació mediàtica”
Clar que cal saber que moltes vegades la desinformació i la manipulació es presenten en forma de notícia o d’opinió embolcallada amb dades falses. Però, a més a més, cal que l’alumnat sàpiga produir petits textos audiovisuals per conèixer quines són les rutines productives i la ‘mediació’ que fan els periodistes que treballen en els mitjans i les agències de notícies. I també cal saber detectar els silencis informatius que molts mitjans de comunicació utilitzen per fer callar opinions i amagar temes a l’opinió pública.
Però sobretot cal conèixer l’ecosistema comunicatiu on està inserit el mitjà: el propietari i els interessos polítics i econòmics que tots els mitjans tenen i quasi tots amaguen. Possiblement, així sabrem per què un mitjà de comunicació, públic o privat, té una determinada ‘línia editorial’ i no una altra. Per què convida uns determinats tertulians o per què amaga i silencia uns temes i posa en portada uns altres, etc.
Entre mos i mos a l’entrepà de pernil que he demanat, penso que voldria –com recull l’esperit del Manifest de Barcelona sobre el cinema– que l’educació en comunicació o educació mediàtica fora estudiada i concebuda com va ser definida originàriament el 1984: de forma global… sense retallar ni modificar! Que, per tant, caldria que ensenyés a ‘llegir’ críticament els mitjans i també a ‘escriure’ els llenguatges de la comunicació (audiovisual o altres). Perquè no podem posar, només, l’accent en detectar falses notícies, necessitem una mirada llarga quan parlem d’educació mediàtica.
M’abrigo i surto del cafè, avui realment fa fred!
Francesc-Josep Deó, director d’AulaMèdia.
‘El silenci del quiosquer’ – David Centol
