La recent renovació parcial de membres del Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC) ens ha donat dues imatges ben contrastades. Una, que hauria de ser la normal, n’és però l’excepcional: Salvador Alsius, tot un especialista en la deontologia periodística, després d’haver estat rebutjat en una votació feta en l’anterior legislatura parlamentària, finalment ha estat nomenat conseller de la nostra autoritat audiovisual. I l’altra imatge, que hauria de ser l’excepcional, ha esdevingut un capítol més, un més, sobre com s’acaben decidint molts noms d’aquest consell.

Superant debats massa simplistes, el problema no és si algú té o deixa de tenir carnet polític, que de sectaris partidistes sense carnet del món de la comunicació en sortiria una bona llista. I a l’inrevés també, sortosament; o sigui, gent compromesa políticament i alhora defensora convençuda del pluralisme. Per tant, no és aquest el problema. Dit amb tot el respecte a les persones implicades, el problema és si es vol tenir un CAC representat per professionals, especialistes i experts en el món de la comunicació i altres sectors relacionats, o no. I quan parlo del món de la comunicació audiovisual, si us plau, no pensem només en perfils periodístics. És reduccionista i, per tant, és un error. Ho he escrit en altres ocasions i he tingut ocasió de defensar-ho en compareixença parlamentària.

El CAC va passar d’òrgan consultiu a autoritat audiovisual –amb totes les limitacions que imposa la nostra actual situació d’autonomia– per situar Catalunya en línia amb l’evolució europea sobre la regulació del sector de la ràdio i la televisió. Ara, en plena consolidació de la convergència entre les TIC i l’audiovisual, i amb previsió als possibles canvis jurídics i institucionals del país, caldria pensar en fer un pas endavant. El mateix Consell Assessor per a la Transició Nacional va aprovar un document, en el qual afirma que “a Catalunya tots aquets processos [l’adjudicació de noves llicències dels diferents serveis de comunicació] recaurien inicialment en mans de l’actual CAC que, en el marc d’un estat independent, podria evolucionar fins a convertir-se en una autoritat reguladora que aglutinaria totes les competències audiovisuals i en telecomunicacions, en el sentit que estableix l’Agenda Digital Europea i seguint un model similar al de l’Office of Communications britànic (Ofcom)”. Veient el que hem comentat abans, no sembla que les recomanacions del CAC estiguin fent l’efecte que caldria.

El lector ja haurà deduït a qui fa referència la dita popular que he fet servit de títol de l’article. I davant l’escenari que tenim per davant, si volem –i volem– que ens porti a un país millor que l’actual i plenament normal dins el concert europeu… cal que neixin flors a cada instant.

I bon estiu a tothom. Carreguem energies per als mesos apassionants que protagonitzarem.

Daniel Condeminas i Tejel. Consultor en comunicació.